divendres, 22 de febrer de 2019

El tarannà i la bona jeia d’un dissabte de Sant Antoni


Quadre de Sant Antoni que resta penjat dins el Santuari de Sant Salvador.
La festa de Sant Antoni, una festa que pel seu tarannà és la festa més pagesa i popular de la nostra vila la qual es celebra sempre amb molta animació i alegria any rere any. Dies abans, l’endemà del dia dels Reis, pels altaveus del nostre consistori, ja poguérem sentir les primeres tonades de les cançons típiques de Sant Antoni, una manera de donar el sus! a l’Obreria per anotar les col·laboracions desinteressades dels premis dels llocs comercials, bars i restaurants, etc, que després es donaran als participants de la cavalcada els quals, aniran enumerats al programa de mà que es reparteix el mateix dia 16 per a tots aquells que vulguin tenir l’orde de la festa donant, això sí, la voluntat econòmica que llavors administrarà l’Obreria per les seves despeses. Una cançó antiga diu:
Sant Antoni ja s'acosta
ja comencen a cantar
a dins la vila d'Artà
saben fe pans sense crosta.
El dia 16 de bon matí, sobre les vuit, a la casa del trui, que enguany el dugué Mn. Joan Servera Terrassa, de Sa Carbonera, a la plaça del Conqueridor o plaça Nova, un temps terres o finca de Na Pericona, es serveix un berenar de xocolata amb ensaïmades, coques i algunes copes de moscatell, herbes i altres begudes, per brufar la festa antoniana acompanyada d’algunes de les cançons típiques. Mentre, a una sala contigua de la casa del capellà de l’Obreria de Sant Antoni, en Biel Ferriol i en Xisco Mosca (fill), completen la cerimònia de posar-se el vestit dimonial amb un esplet de nervis com si es tractés del primer dia. Càmeres fotogràfiques i de televisió immortalitzen el moment una vegada vestits i caretes en mà, perquè ells en són els protagonistes. La plaça ja està farcida de gent esperant el moment del primer ball. Sí, el primer ball tan esperat per tothom i que la gent romp amb una alegria immensa quan el trompetista de la banda de música fa sonar les tres primeres notes de Sant Antoni. La cridòria de la gent quasi impossibilita sentir la resta de la música que tothom acompanya amb la darrera estrofa de la teringa de cançons que més tard es cantaran a les Completes davant la capella del Sant:
Assistiu a lo elogi
del Sant que hem de venerar
i, ara per acabar,
diguem: Visca Sant Antoni!
A partir d’aquí, comença la festa i retrona la vila: corregudes pel carrer per veure passar i ballar els dimonis. La gent ja no pren feina en tot el dia. Joves i no tan joves amb camisa blanca i mocadors vermells es deixen veure per tot arreu amb alegria. Durant ell llarg itinerari, les madones de la vila fan oferiment de trossos de coca de Sant Antoni acabada de treure del forn i alguna copeta de vinet dolç. La coca de Sant Antoni, tal vegada la coca típica més dolça i bona de tot l’any. Els infantons, alguns amb por, altres sense, en braços o a becoll dels pares o padrins, van al darrere seguint la multitud fins que un es cansa, que així i tot, la gent i la jovenesa aguanta fins que acaba la corda, i de corda en tenen molta.
A l’horabaixa, remeses de gent enfilen els carrers cap a l’església parroquial per assistir a les Completes. Un temps, fa uns cent anys, pam envant, pam enrere, quan les campanes repicaven convidant a completes, dos foguerons s’encenien abans que els altres; un era el de la placeta des Marxando i l’altre el del carrer del Centre amb cantonada amb el carrer Major, avui carrer de Rafel Blanes. Una vegada acabades les Completes, encenien la resta de foguerons que n’hi havia tants com avui tot i que el poble era més petit. 
A les completes d’enguany tanta gent com sempre. Obreria i autoritats civils i eclesiàstiques amb el bisbe Sebastià Taltavull que presidí les Completes, el qual quedà més que estorat de la devoció al Sant i que tant li agradà, sempre acompanyat pel rector de la parròquia, Mn. Joan Servera i pel Vicari Episcopal, l’artanenc Francesc Vicenç Gomila, rector de Pollença. Oracions i pregàries en favor de la nostra pagesia del poble d’Artà i un tros breu de la vida de Sant Antoni segons Sant Atanasi.
Habitants i moradors
de dins la vila d’Artà,
tots plegats hem d’invocar
Sant Antoni gloriós.

Beneïu-nos Sant Antoni,
som els pagesos d’Artà,
l’any qui ve volem tornar,
no mos assusta el dimoni.
En haver acabat, l’organista de la parròquia d’Artà i de l’església de la Colònia de Sant Pere, Salvador Martí, alçava la pols a l’orgue i el feia sonar de valent per cantar la cançons de Sant Antoni que el poble canta amb gran entusiasme i devoció.
Tots los obrers i clavaris
qui també es cuiden de Vós,
Sant Antoni assistiu-los
en tots los seus necessaris.
En sortir del temple, al mirador de Son Cònsol, els dimonis ballaven al so de la banda de música. Començava l’encesa de foguerons.
Per a molts d’anys i visca Sant Antoni!

Toni Esteva.
Gener de 2019.


Història dels pins del tren


Abeurador antic i fa anys inexistent, de l'avui coneguda plaça de Joan Ginard Ferrer o de S'Almudaina.

Amb permís de Polsim d’Arxiu, recercant la història dels pins del tren, el 25 de febrer de 1989 la revista Bellpuig publicava la crònica sense signatura explicant el següent.
«Dels pins del tren gairebé no es poden concretar dates exactes, perquè les sembres van des del 4 de gener de 1918 fins a la primavera del 1928. En el 1917 ja daven cebes a l'explanada durant la batlia de D. Toni Cano Garcia. El 1918 el batle Bartomeu Esteva Flaquer deia: "las obras de explanación del ferrocarril están casi terminadas y si no fuera por las críticas circunstancias actuales, pronto tendríamos la satisfacción de escuchar el silbido de las locomotoras...».
Mentres, mestre Mateu Obrador, Claret, treia el concurs per a la construcció de l'estació. (Com a curiositat, mestre Claret el 27 de desembre de 1922, sofrí una delicada operació quirúrgica). El 29 de setembre de 1918 s'acordà per unanimitat el pla d'urbanització "de los terrenos colindantes de la estación". Les cotxeres i la pròpia Estació resten a punt de cobriment i els camins laterals s'han omplit d'arbres d'ombra, sense especificar quins i que el punt perillós enfront del Quarter no s'ha defensat de possibles accidents. La teulada queda acabada a primer d'octubre de 1919. A Can Marín hi havia una voltadora ciclista, un hortet i un ametlerar on en Joan Guixó, pare d'en Caietano, s'enginyava per entrenar-s’hi. La Companyia del Ferrocarril oferí la finca al municipi per al seu enjardinament. Don Miguel Oléo féu donació dels terrenys de "Na Quatre Reials", que són els que ocupaven els solars de la Companyia. El "Jefe" que doná la primera entrada al tren, fou don Fernando Bordoy Massot, padrí matern d'en Climent i d'en Fernando Garau "de ses Coves". Aquest senyor enllestí el jardinet interior sembrant-lo de pins vers, l'araucària (arbre de pisos) i les gavetes de geranis, Fartèries i Alocs, poc abans de la vinguda del tren. Amb moltissims entrebancs, podem llegir que els mossos del tren que acompanyaven en Bordoy eren: Tomeu Guiscafré, pare d'en Serafi Guiscafré, i en Barraca casat amb una Etxava, que emigrà a Amèrica. Ho deim amb reserves perquè el document es entramaliat. Pocs dies després de l'arribada del tren, un senyor artanenc, glòria suprema de la tranquil·litat galafarnera, havia d'anar precís a Ciutat. Per por de no ésser-hi a temps passà la nit dins un vagó. A les 6'45 del sen demà el tren partí ben puntual amb el dormilega senyor dintre... però el vagó escollit havia de quedar sense enganxar i el gran “previngut” romangué amb un pam de nas veient l'escanada. Els dos mesos següents s'apilaren damunt l'andanada dues carretades de sàrries de carbó procedent del Verger. El personal del tren havia de carregar-les. Quan es disposaven a fer-ho, la pila s'enderrocà i quedaren tapats... de pastilles de contraban. Trobam que pel febrer de 1922 es replanten els pins del tren que els insectes havien mort, així com l'acabament de replanació de la plaça de l'Almudaina, i la part del pes dels porcs. Pel febrer de 1925 marquen els clots del passeig de l'estació. A més, la Companyia col·loca les barreres al mateix temps que s'aprova l'eixample dels carrers Amadeo, Son Ros i Avinguda del Ferrocarril. També en igual data es sembren els pins de Ca'n Marín i els del passeig que avui va de davant es Quarter a la cantonada de les cotxeres del tren. Tot seguit, el 6 de febrer de 1925 es sembren els pins de l'Almudaina i pel 8 d'octubre es subhasten els dos solars sobrants del carrer Amadeo, amb un sol postor, Jesús Peñuela Aguado, per un preu total de 1.801 pessetes. Els pins de l'Avinguda-passeig daren lloc a un sacríleg rosari de flastomies tan horripilants com inconscients per part del cuidador el nom del qual omitim aposta. Els pins de l'Almudaina els regaven en Pau Femenies, Gurries i en Miguel Bo, sogre d'en Pedro Rai. En Pau era el totesarts dels germans Jusepets i aquests l’enviaven a regar-los, com a prestació personal, amb un cavallet roig i una bota d'aigua dins el carro. Els mestres d'escola Andreu Melis "Mallo" i Agustí Estanyol, acompanyaren els seus deixebles a la sembrada acoblant la nomenclatura dels arbres als noms propis dels al·lots. Pareix que l'any 1928 es tornaren ressembrar.»

Toni Esteva Rosselló.
Febrer de 2019.
Foto feta l'any de la nevada de 1956. El senyor de la fotografia és en Biel Riera Ferrer; Canet.