dissabte, 22 de juliol de 2017

Seure a la fresca

Aquest article, o bona part del mateix, ja el vaig escriure fa uns anys a una de les xarxes socials que estan de moda avui en dia. Donat que el tema és per avui adient, he cregut apropiat transcriure’l de bell nou i posar-li lletra, perquè s’ha de donar per descomptat que les bones costums d’un poble no s’haurien de perdre mai.

Diuen que Déu va crear els horabaixes d’estiu per estar a la fresca. Els estius d’antany comportava una barreja de tertúlies al carrer de la gent pagesa, immaterialista i d’aspectes més que humans sense cap vocació de tesi doctoral i sense cap ànsia de tenir càtedra, amb les sensacions úniques i personals de cada un dels veïnats, que eren els veritables protagonistes de la rotlada. Escoltar els assaigs i proses orals dels més majors feia que la gent, sobre tot els més joves, donessin orella atenta als relats prou interessants i agradables. No hi havia torns de paraula, però tothom hi deia la seva, i en general tots els contertulians que estaven a la fresca gaudien de les millors hores dels dies d’estiu d’entrada de fosca fins a les altes hores de la mitja nit.

Així es garbellaven les converses com si d’un conta contes es tractés fa un temps no massa lluny a cada racó de la nostra vila, a cada barriada, quan els veïnats esperaven que el sol quedés ocult a darrere la serralada del Coll Faraix i del Puig Ferrutx dins el ple de l’estiu. Una vegada havent sopat i acabades les tasques casolanes el comès sagrat era sortir al carrer amb la cadira baixa o tibulet i seure a la la fresca. Aleshores, els carrers es transformaven en llocs de trobada social. Cadascú davant la seva carrera o sinó a davant ca els veïnats, perquè el rotlo tertulià fos més viu. Amb l’esquena a la paret de la branca del portal de la casa es gaudia del repòs desitjat, esperant les brises de frescor amb la tranquil·litat més absoluta i suficient per a mitigar la calor soferta durant el dia. Els col·loquis eren força variats, però sempre relacionats amb els temps i el camp. De política se’n parlava poc tal vegada per por encara. Pensau que el règim franquista governava el país i dels temes que se’n podien treure al mig eren esquius o parlats sols a cau d’orella si hi havia confiança, però aviat es procurava canviar de conversa. Mentres tant, alguns veïnats aprofitaven la vesprada per a fer algunes tasques de les quals en podien treure un petit jornal o simplement per avançar braçades de feina pel se’n demà.

Carrer del Coll del Grec.
Autor: Pere Sanxo, Cusí.
El carrer del Coll del Grec no n’era una excepció. Encara record molt bé quan l’amo en Jaume Genovart Ramis, Llubiner, però més conegut per l’amo en Jaume Càndil, i la seva dona Francisca Planissi, ambdós naturals de la Colònia de Sant Pere, vivien al Coll del Grec, núm. 17, ben davant ca nostra. Dalt del portal de ca seva hi penjaven una bombeta de 25 watts que donava llum davant el portal. Per cert, la tatxa que aguantava el fil encara resta clavada, malgrat el pas del temps ja que estic parlant de finals dels anys seixanta i principis dels setanta. Ambdós, aprofitaven aquelles vetlades a la fresca per a cordar senalletes i senalles fetes de llatra. Aquella llum, que era d’agrair, feia de reclam i la gent l’aprofitava per apropar-se i entrar en la conversa. Llavors, els cotxes no eren cap inconvenient i els veïnats podien seure al carrer tranquil·lament. Així i tot, si passava algun cotxe a entrada de fosca, era el “seadet 600” gris, conduït per l’amo en Mateu Papa que venia de Son Puça i que molt abans de voltar cada cantó tocava la “bocina” un parell de vegades.

La tia Antònia Bunyola i la meva mare, na Maria Cinta, excel·lents brodadores de punt mallorquí (perquè no dir-ho), de l’escola de ca na Maria Ganància, o de Can Gananci, com deien, posaven una lampareta al peu de la finestra i les dues es posaven a brodar manteleries. La resta de veïnats veien la feta i parlaven de la jornada, del temps o d’algunes notícies que hi pogués haver en aquell moment. Els carrers d’Alqueriot, Es Pati, Sa Sorteta, Na Crema, com a molts llocs del poble, la gent sortia a la fresca veïnajant a l’ampla aprofitant el ben estar i l’ambient agradable del moment fins a la mitja nit.

Avui aquesta bona costum social està en declivi i es perd, malauradament, tot i que encara alguns carrers, molts pocs, la conserven però amb més dificultats degut a l’alt nombre de cotxes que hi ha a dins Artà i al desgavell circulatori que això suposa. També les comoditats de la casa influeixen a la mancança de gent de seure a la fresca. Temps era temps.

Toni Esteva