dimarts, 4 d’abril de 2017

Dos mots de recordances


El Coll del Grec

L’íntim i fervent carrer del Coll del Grec, un carrer de gran records d’infantesa i de veïnats més que enyorats com hi havia llavors ara fa més d’una cinquantena d’anys com eren, madò Pastera, madò Bàrbara Tirosa, madò Balaguera, madò Bet Sunyera, na Margalida Tirosa i l’amo en Colau, la tia Antònia Bunyola, na Catalina Porra i l’amo en Miquel Barraca, n’Àngela Tirosa i l’amo en Sebastià Calet, els tios de mon pare Maria des Cabanells i Jaume de Sa Canova, els tios i ties de Son Pastor, Ca Sa Mestressa Moreia, madò Revulla, can Miquel Aloi, entre d’altres. Fou allà on vaig veure la primera llum terrenal després de sortir del ventre maternal. El carrer i casal dels meus padrins paterns els quals, malauradament mai vaig conèixer, igualment que els materns tampoc.
 
Quan jo tenia tres anys, pocs dies abans de Nadal, l’hora pòstuma de la mort, del dolor, la pena i la tristor, entrava pel portal per esgratinyar el meu germà Miquel quan sols tenia deu anys. El tan anomenat i temut «garrotillo» (avui més conegut com la Diftèria, la qual li provocà una miocarditis pediàtrica), fou la causa que posà fi a la vida a un infant de deu anys. Després de dies de lluita aferrissada contra la malaltia, el cor d’en Miquel, esclatat i vençut, s’aturà de bategar per a sempre. El dissabte, 12 de desembre de 1964, sobre les nou de la nit, el metge don Antoni Esteva Sullà digué als meus pares: «En vista que en Miquel demana la comunió anau a cercar a don Mateu Galmés. Per la meva part ja no hi puc fer res més.». La tia Antònia Bunyola i na Maria Genovart, prenent camí pel carreró de Sa Clota, anaren a cercar el rector de la Parròquia. Més tard, sobre les deu de la nit, i després de rebre els Sants Sagraments i la Confirmació (el padrinatge de la Confirmació correspongué amb molt de gust i estima al tio Jaume Sureda Esteva, des Cabanells), en Miquel moria al costat de la meva mare i el pare a l’edat de deu anys, com he esmentat. La tia Antònia de Sa Porrassa, el meu padrí jove Miquel Escolà, les ties Antònia i Catalina Bunyola, na Maria Genovart, don Mateu, don Antoni Regalat, el tio Jaume Escolà, n’eren presents. En aquells moments sols una mare i un pare angoixats poden entendre el sofriment del seu fill, evidentment però molt mal d’acceptar. No cerqueu respostes, perquè no hi ha contestes que valguin quan la vida d’una persona fineix. La mort és indiscutible, perquè cada ésser humà des de que naixem portam una vida moribunda fins que ens arriba l’hora. Malgrat tot, però, la llei de vida hauria d’estar en que els fills som els qui hem d’enterrar als pares, i a vegades no és així.
 
És veritat que al Coll del Grec hi tenim guardats alguns fets que ens marcaren de per vida amb el segell de la desventura, però d’altres de molts bons i ben alegres, com per tot i en tot. Però, per circumstàncies de la vida, quan morí mon pare (1979), haguérem de marxar a un altre lloc deixant la casa dels padrins paterns, la casa pairal. Malgrat tot, però, el Coll del Grec de cada dia esdevé més enyorívol i el conservem ben endins i ben arrelat per sempre, perquè allà hi hem deixat mitja vida.

 
 Toni Esteva.