dilluns, 9 d’octubre de 2017

L’estat de dret, sinònim de violència?

Catalunya i el poble català té molt clar que el dret a votar per a decidir el seu futur és part d’una democràcia consolidada i forma part de la roda dentada que fa moure tots els altres engranatges democràtics d’un país lliure en un estat de dret més que merescut.

Per altra cantó, tant el Govern de la Generalitat com el Govern espanyol han actuat de manera irresponsable davant els aldarulls del passat dia 1 d’octubre. Els primers sabien de molt temps enrere que el referèndum no es podia dur a terme, segons la llei constitucional. Així i tot, han fet el sord i han seguit amb el seu objectiu de celebrar un referèndum il·legal. Els segons, mai claudicaren a mantenir un diàleg per aconseguir un enteniment amb la Generalitat, emparant-se amb la llei de la Constitució. El Govern espanyol també es va fer el sord i girà l’esquena a Catalunya. Per tant, uns i altres estaven condemnats a no posar-se d’acord.

Diumenge passat tots els mitjans de comunicació de l’estat replicaven, una i altra vegada, que l’estat de dret s’havia imposat per aturar la desobediència. Si en un país democràtic, lliure, on les persones volen exercir el seu dret a decidir dipositant una papereta dins una urna és combat a manera de garrotades, pilotades de gomes o galtades es diu estat de dret, que davalli Déu i ho vegi. Crec que aquests fets violents ocorreguts diumenge passat a Catalunya foren desmesurats i innecessaris.

Tant el Govern català com el Govern espanyol són els dos únics culpables d’haver actuat de manera irresponsable. Això no hagués passat si asseguts a una taula les dues parts s’haguessin posat a dialogar i mirar de solucionar aquest tema polític, costés el que costés. Però encara ara no ha estat així i cada un ha fet el seu camí. He de dir, que quan un govern només s’agombola en el que diu la llei és perquè no té solucions ni arguments per a solventar una crisi política. S’aferra a una llei escrita desconeixent les conseqüències polítiques i socials que això pot dur. Un poc de mà esquerra crec que hagués pogut evitar tot aquest enfrontament.

Però, i ara què? El procés català acaba de començar i haurà de ser a partir d’ara quan s’hauran de seure i dialogar. No tindran més remei. Però, malgrat tot, no crec que ningú tingui la certesa del que pot passar d’ara endavant. El que és cert és que això ja no hi haurà qui ho aturi i la violència mai forma part de la solució, i encara resulta més injustificada quan s'aplica amb desproporció.Els ciutadans mobilitzats pacíficament a les portes del col·legis electorals, en coherència amb l'expressió cívica exercida durant anys pel sobiranisme, no deixaran de reclamar el dret a decidir el seu futur. La reivindicació política que avui és transversal a Catalunya té molta més profunditat, i la Moncloa no sembla disposada ni capacitada per entendre-ho.I, al costat del líder del PP, apareix un PSOE còmplice, almenys fins ara. Situar la Generalitat com a principal responsable de la repressió policial, és una manera de blanquejar la violència.

Toni Esteva