dimecres, 27 de setembre de 2017

Catalunya i l’Estat Català

Al llarg de la història Catalunya i els catalans han anat consolidant-se com a poble, com a nació, fins i tot fora del Principat s’han anat formant el que avui dia coneixem com els Països Catalans.
Des de l'entronització dels Trastàmara, Catalunya en concret, ha patit atacs culturals i polítics. La dinastia Trastàmara a Catalunya es va instal·lar, igual que a la resta de la Corona d'Aragó, arran dels acords del Compromís de Casp del 1412 que varen triar un nou rei, Ferran I de Catalunya-Aragó (1412-1426) després de la mort de Martí l'Humà de la Casa de Barcelona.
La nova dinastia, més acostumada als modes de fer de Castella, no s'acostumava al pactisme que des del segle XIII limitava el poder del rei en favor de les Corts Catalanes i la Diputació General de Catalunya. A les Corts de Barcelona del 1413 va haver de cedir a les pressions i donar-los més poder amb els poders de Barcelona.
foto de Toni Esteva.
Però, el malestar entre les institucions catalanes i la nova dinastia arribà al moment de màxima tensió en la Guerra Civil Catalana, quan la Generalitat va declarar que el rei no tenia el dret de posar el peu a Catalunya sense el seu consentiment. Enmig de la guerra intentaren canviar de dinastia moltes vegades sense èxit, triant diversos nous reis. Finalment, el rei va traslladar-se a viure a fora de la Corona d'Aragó, a Castella. En perdre la pressió dels catalans va posar les bases per tal que al segle XVII Felip IV de Castella veiés Catalunya com a un apèndix i pogués annexionar-la i assimilar-la a la cultura castellana. A tot això, segles després, el catalans i els Països Catalans no han oblidat encara el matalàs que es va imposar durant la dictadura de Franco.
Entenent una mica la història de Catalunya, estem assistint a uns canvis prou evidents sobretot al Principat, i alerta a la resta del Països Catalans, que veuen la possibilitat no només el desenvolupament pel dret a decidir del Poble Català, sinó també el de poder celebrar un referèndum legal (il·legal per ara, segons diuen), en el qual puguin dir la seva i així esdevenir, si es donés el cas, un Estat Català. Així tenim que la història continua, perquè són fets que ja no hi ha qui els aturi.
Al meu parer ja és hora que, no solament al Principat sinó que a la resta dels Països Catalans i a la resta d’Espanya, tinguem consciència que els temps canvien i així esdevenir un país no sotmès i modern com toca al segle XXI. La clau està en la redacció d’una nova Constitució més propera al poble i amb més coherència.
A nivell humà els catalans són iguals que els castellans, francesos, italians, xinesos o siberians, per dir-ne alguns. Sí! la gent d’Espanya i d’altres països pixen, ploren i riuen com tothom. No hi ha cap diferència. Haver de ressaltar-ho a aquestes alçades fa riure! Ara bé, culturalment, Catalunya i la resta de regions de parla catalana, em referesc a la gent que vivim i sentim en català central o nord-occidental, valencià, balear, rossellonès o alguerès, sense renunciar mai ni deslligar-nos de la terra que ens ha vist néixer, i compartint un nexe en comú. Aquest nexe es pot percebre tant si un és de Perpinyà, com d'Alacant, Girona o les Balears. Això ve donat per la consciència de poble diferenciat: llengua, història, geografia, etc... Catalunya no vol ésser independent, no! Vol tornar-ho a ser! que és molt diferent, perquè Catalunya ja era lliure fa més de mil anys i fou el primer estat en tenir un parlament propi molt abans que el Regne Unit, com molt bé diria Pau Casals davant les Nacions Unides el 24 d’octubre de 1971. Però, aquesta llibertat fou ultratjada fa tres segles per una altra nació germana llatina, la castellana. Titllar de fanàtic a un poble que vol recuperar el seu tarannà perdut, raja la paranoia. Es pot estar d'acord o no, però emprar la paraula fanàtics de forma tan lleugera per a dir que no s'està d'acord, crec que és insultar. Part damunt de tot cal respectar (que no vol dir compartir), qualsevol opinió que pugui tenir un independentista i igualment d’aquell que no ho és. Qualsevol persona per naturalesa naixem lliures i hem de poder gaudir del dret a decidir dins un estat democràtic el qual ens ha de donar tota garantia de llibertat.
La meva afirmació del que pens de tot això, simplement és la meva opinió: a la resta d'Espanya la gent és com tothom. Ningú és diferent a ningú i crec, en part, que hi ha massa dèria independentista, però facem les coses bé dins una legalitat establerta la qual permeti una convivència més estable i més raonada, i si s’han de canviar les normes doncs que es canviïn sempre basant-se amb la cooperació, diàleg i consens. De moment, el conflicte i la tensió ja roman a la casa d’ambdues parts. Cap dels dos, Govern espanyol i Govern català, donen el braç a torçar, per la qual cosa hi ha el perill d’una ruptura humana i política a un portal i l’altre, cosa gens aconsellable per a garantir la llibertat tan merescuda i per una bona convivència entre tots els pobles.


Toni Esteva,
Setembre de 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada