dissabte, 22 de juliol de 2017

Seure a la fresca

Aquest article, o bona part del mateix, ja el vaig escriure fa uns anys a una de les xarxes socials que estan de moda avui en dia. Donat que el tema és per avui adient, he cregut apropiat transcriure’l de bell nou i posar-li lletra, perquè s’ha de donar per descomptat que les bones costums d’un poble no s’haurien de perdre mai.

Diuen que Déu va crear els horabaixes d’estiu per estar a la fresca. Els estius d’antany comportava una barreja de tertúlies al carrer de la gent pagesa, immaterialista i d’aspectes més que humans sense cap vocació de tesi doctoral i sense cap ànsia de tenir càtedra, amb les sensacions úniques i personals de cada un dels veïnats, que eren els veritables protagonistes de la rotlada. Escoltar els assaigs i proses orals dels més majors feia que la gent, sobre tot els més joves, donessin orella atenta als relats prou interessants i agradables. No hi havia torns de paraula, però tothom hi deia la seva, i en general tots els contertulians que estaven a la fresca gaudien de les millors hores dels dies d’estiu d’entrada de fosca fins a les altes hores de la mitja nit.

Així es garbellaven les converses com si d’un conta contes es tractés fa un temps no massa lluny a cada racó de la nostra vila, a cada barriada, quan els veïnats esperaven que el sol quedés ocult a darrere la serralada del Coll Faraix i del Puig Ferrutx dins el ple de l’estiu. Una vegada havent sopat i acabades les tasques casolanes el comès sagrat era sortir al carrer amb la cadira baixa o tibulet i seure a la la fresca. Aleshores, els carrers es transformaven en llocs de trobada social. Cadascú davant la seva carrera o sinó a davant ca els veïnats, perquè el rotlo tertulià fos més viu. Amb l’esquena a la paret de la branca del portal de la casa es gaudia del repòs desitjat, esperant les brises de frescor amb la tranquil·litat més absoluta i suficient per a mitigar la calor soferta durant el dia. Els col·loquis eren força variats, però sempre relacionats amb els temps i el camp. De política se’n parlava poc tal vegada per por encara. Pensau que el règim franquista governava el país i dels temes que se’n podien treure al mig eren esquius o parlats sols a cau d’orella si hi havia confiança, però aviat es procurava canviar de conversa. Mentres tant, alguns veïnats aprofitaven la vesprada per a fer algunes tasques de les quals en podien treure un petit jornal o simplement per avançar braçades de feina pel se’n demà.

Carrer del Coll del Grec.
Autor: Pere Sanxo, Cusí.
El carrer del Coll del Grec no n’era una excepció. Encara record molt bé quan l’amo en Jaume Genovart Ramis, Llubiner, però més conegut per l’amo en Jaume Càndil, i la seva dona Francisca Planissi, ambdós naturals de la Colònia de Sant Pere, vivien al Coll del Grec, núm. 17, ben davant ca nostra. Dalt del portal de ca seva hi penjaven una bombeta de 25 watts que donava llum davant el portal. Per cert, la tatxa que aguantava el fil encara resta clavada, malgrat el pas del temps ja que estic parlant de finals dels anys seixanta i principis dels setanta. Ambdós, aprofitaven aquelles vetlades a la fresca per a cordar senalletes i senalles fetes de llatra. Aquella llum, que era d’agrair, feia de reclam i la gent l’aprofitava per apropar-se i entrar en la conversa. Llavors, els cotxes no eren cap inconvenient i els veïnats podien seure al carrer tranquil·lament. Així i tot, si passava algun cotxe a entrada de fosca, era el “seadet 600” gris, conduït per l’amo en Mateu Papa que venia de Son Puça i que molt abans de voltar cada cantó tocava la “bocina” un parell de vegades.

La tia Antònia Bunyola i la meva mare, na Maria Cinta, excel·lents brodadores de punt mallorquí (perquè no dir-ho), de l’escola de ca na Maria Ganància, o de Can Gananci, com deien, posaven una lampareta al peu de la finestra i les dues es posaven a brodar manteleries. La resta de veïnats veien la feta i parlaven de la jornada, del temps o d’algunes notícies que hi pogués haver en aquell moment. Els carrers d’Alqueriot, Es Pati, Sa Sorteta, Na Crema, com a molts llocs del poble, la gent sortia a la fresca veïnajant a l’ampla aprofitant el ben estar i l’ambient agradable del moment fins a la mitja nit.

Avui aquesta bona costum social està en declivi i es perd, malauradament, tot i que encara alguns carrers, molts pocs, la conserven però amb més dificultats degut a l’alt nombre de cotxes que hi ha a dins Artà i al desgavell circulatori que això suposa. També les comoditats de la casa influeixen a la mancança de gent de seure a la fresca. Temps era temps.

Toni Esteva

dimarts, 4 de juliol de 2017

L'exili de la família Gracia Bamala

Darrere d’una fotografia sempre hi ha un història. Pot ser trista, agradable, entranyable, festívola, de mals records o d’un contingut força interessant de la qual podem escriure pàgines, Podria ser el cas de la fotografia d’avui, força coneguda a reu d’Espanya i d’Europa.
Parlarem d’un moment concret de l’exili i ens situarem a les primeries del mes de febrer de 1939. Una família sortí des de Montsó, Osca, entrant a Catalunya per Lleida. Després, amb altres milers de refugiats per la vall de Camprodon per arribar a la frontera amb França sortint pel pas fronterer de Coll d’Ares. Els protagonistes són tres infants: Antonio, Alicia i Amadeo. Amb ells també hi ha el pare, Mariano Gracia, és el qui està en un primer terme de la foto i porta dues mantes sobre les espatlles. La mare, Pilar Bamala, malauradament, morí a Montsó, poble on vivien, a causa del bombardeig franquista.
Amb l’intent d’haver situat al lector, m’escau anotar que mitjançant un mitjà de comunicació m’assabantí de l’esmentada fotografia la qual, guardava un secret i una història. Portat pel meu interès i la dèria històrica de la guerra civil, en vaig posar a recercar sobre el tema de l’exili republicà (internet, blogs, articles, hemeroteques), fins que un dia vaig arribar a tan lloable gesta. Encoratjat per no haver fet calada buida, vaig prendre nota dels apunts de la històrica fotografia que a la vegada m’esbrinava l’enigma.
El pare, Mariano Gracia amb n'Alicia. Thomàs Coll, natural de Parts de Molló amb n'Amadeo, el petit dels tres germans, i n'Antonio, el major.

Dels tres menors, els dos més petits, Alicia i Amadeo, estaven mutilats de la cama esquerra per causa del bombardeig franquista a Montsó. N’Alicia és la que va agafada de la mà del seu pare, i n’Amadeo, el més petit, és el que va a darrera agafat de la mà per un altre persona adulta. N’Antonio, és el germà més gran, és el que està al mig de la fotografia. La persona adulta no té res a veure amb la família Gracia Bamala, però té nom: Thomàs Coll, un veï francès de Prats de Molló i casualment també mutilat de guerra, el qual li fou amputada la cama esquerra durant la Primera Guerra Mundial. Thomàs es va assabentar per altres refugiats de la tràgica circumstància de la presència de diversos nins mutilats que s’amagaven a dins una barraca de pedra entre les penyes de la muntanya molt a prop de Coll d’Ares. El motiu fou que el pare dels nins escoltà el rumor fundat que en arribà a la frontera els oficials francesos separaven als nins dels adults, per la qual cosa els Gracia Bamala van frenar la retirada, abatuts pel seu esforçat avanç i en plena muntanya, entre la neu, el fred i la por, abandonats de tots, sense atrevir-se a culminar la terrible caminada. Thomàs Coll encoratjà a Mariano Gracia a que seguís ja que el pas fronterer cap a la llibertat no era lluny.
Va ser aquest el moment quan el periodista i fotògraf holandès Roger Violet, de la revista francesa “L’Ilustration”, va immortalitzar als Gracia Bamala capturant la imatge del grup deixant un llegat per a la posteritat; el retrat de la trista derrota republicana. La instantània va ser publicada a l’esmentada revista el dia 19 de febrer de 1939 amb el títol: “El caminante lastimoso”, convertint-se en la icona representativa del que després es va conèixer com La Retirada.
És en aquesta altura del relat on podem comentar l’enigma a desvetllar setanta vuit anys després per gent entesa la qual hagueren de mester la precisió de les noves tecnologies informàtiques, el qual descobriment desbarataria  el concepte de la família Gracia Bamala. De “claudicants vençuts”, passarien a dir-se: “republicans resistents refugiats”. La “manta” que porta Mariano Gracia sobre l’espatlla dreta és on resideix l’enigma citat. Les noves tecnologies (zooms, colors superposats, etc), esbrinaren que tal manta era la bandera republicana. La intuïció obliga a la sospita de qualificar-lo com a no casual. Aquest fet canviaria el concepte de derrotistes, evocant la dignitat, l’honor de les persones que no tengueren altra sortida que abandonar a la força el país per a mantenir la llibertat i la vida. Per això, l’hom pensa amb certesa que Mariano Gracia s’agombolava a ell i als seus tres infants amb la bandera republicana durant desenes i desenes de quilòmetres en infernals condicions. Però Mariano, esgotat i abatut, a la vegada declarava la seva condició de republicà i antifranquista, amb l’ànim de proclamar la seva disconformitat amb els agressors a la República. Qui sap si una vegada posats els tres fills a cobro, lliures i salvats del feixisme en el país francès, ell hagués lluitat oposant resistència al feixisme de manera pacífica. Però, la cosa no fou així.
La història hauria d’alliçonar el fet d’questa família i la de Thomàs Coll, progressistes i d’esquerres, arribant a França portant la bandera de la República Espanyola amb el mateix orgull ferit que els oficials i soldats republicans ho feren quan passaven la frontera del país veí deixant les armes als francesos.
L'any 1939 gairebé mig milió de refugiats de l'Estat Espanyol van creuar els Pirineus fugint de la barbàrie feixista. A la duresa que implicava abandonar a corre cuita les seves cases i famílies, s'hi va afegir el mal tracte que van rebre per part de les autoritats franceses i l'esclat de la Segona Guerra Mundial, que va atrapar als exiliats en mig d'un nou conflicte armat.
La seva epopeia és un episodi que no hauríem d'oblidar del nostre passat recent; una història de llàgrimes, valentia i dignitat.
Però la vida de Mariano Gracia encara fou més ingrata. Va ser separat dels seus fills els quals ingressaren prop del castell de Caussade, a la zona de Bergerac, i ell fou tancat a un camp de concentració francès. Allà s’emmalaltí i tot sol moriria a finals de l’estiu de 1940. Els nins orfes retornarien a Espanya reclamats pels seus padrins.

Toni Esteva
Juliol de 2017

Requiem de Mozart