divendres, 7 d’abril de 2017

AGNUS DEI - Sacred Choral Music - The Choir of New College, Oxford. E.HI...

Pange Lingua Gloriosi - Catholic Hymns, Gregorian Chant

Les Cases Santes d’Artà

Setmana Santa d’Artà
«El Dijous Sant de la Cena
Crist va fer testament,

va deixar l’Església plena

d’un mannà que s’anomena

el Santíssim Sagrament.»

(Glosa del Pare Francesc Bonafè i Barceló M. SS. CC. Biniamar, 1908 – Ciutat de Mallorca, 1994).

Casa Santa del Convent dels Pares Franciscans. Artà.
Parròquia de La Transfiguració del Senyor
Artà
Tothom sap que la Setmana Santa és un dels temps més importants de l’any litúrgic catòlic. Precisament, dels oficis celebrats al llarg de l’any un dels més solemnes és el del Dijous Sant. Aquell dia no hi ha cap missa sinó l’Ofici, el qual és celebrat pel rector o Pare Franciscà del poble. Antoni Maria Alcover ens recordava en un llibre molt recomanable «Corema, Setmana Santa i Pasco», que després de la comunió s’acaba l’Ofici i duen en processó el Santíssim mentre els fidels canten el Pange Lingua. Aquest és col·locat en un calze embolcallat en un vel de seda. La processó acaba dipositant l’Hòstia Santa en una urna que es coneix com a Monument o Casa Santa (en alguns pobles se li diu la Presó del Bon Jesús) i hi queda reservada, tancada en clau. És un moment molt solemne, en què el sacerdot encarregat és acompanyat pels fidels, que es queden adorant Jesús Sagramentat. Antigament les autoritats deixaven les seves vares de comandament, símbol d’autoritat, als peus de la Casa Santa, i les hi abandonaven fins a l’endemà. Tots els fidels presents entenien el significat d’aquell gest: la submissió del poder temporal a Déu, “s’homenatge que s’Autoritat Civil deu a Déu com a principi i fi de totes les coses!”. També està documentat que en el segle XVI es dipositava una creu als peus del Monument per a adorar. Una vegada col·locat el Santíssim al Monument es desfà la processó i s’inicia la cerimònia de “desvestir” l’altar, com a símbol i record del repartiment que feren de les vestidures de Jesús dalt del Calvari en el moment de crucificar-lo. Així acaba l’Ofici del Dijous Sant. D’aquesta manera queda reservat el Santíssim a la Casa Santa o Monument, fins a l’Ofici del Divendres Sant.El terme Casa Santa és molt antic –apareix, per exemple, a la novel·la medieval Tirant lo Blanc. Alcover ens recorda que la denominació responia a la col·locació, a l’altar major, d’una espècie de casa amb una gran portalada on es reservava el Santíssim. S’hi pujava per una àmplia escala flanquejada per una barana que s’estenia a dreta i esquerra del presbiteri i el tancava, juntament amb columnes i pilastres. També es col·locaven als costats les representacions dels profetes en actitud dolorosa, mostrant les seves profecies sobre la Passió i Mort de Jesús. L’escala apareixia plena de ciris, encesos durant el temps en què Jesús Sagramentat estigués dins el Monument. Aquesta posada en escena ens remunta a la teatralitat pretridentina, posada en voga en època medieval. En l’actualitat les cases santes s’instal·len de forma més senzilla i s’ajusten més així a la litúrgia sagrada moderna. Solen estar en una capella –i no a l’altar major– i profusament decorades per un diluvi de llum i color produït per multitud d’espelmes i flors.
Convent del Pares Franciscans
d'Artà
Antigament es podien veure molts d’homes que duien la corbata negra com a símbol de dol per la mort de Jesús, però aquest costum és en procés ja desaparegut. Un que ja ha desaparegut, també, és el d’acompanyar el Santíssim durant tota la nit resant i meditant la Passió i Mort de Jesús.
Entre els oficis del Dijous i el Divendres Sant, la Parròquia i el Convent d’Artà tenen Casa Santa, així com la Colònia de Sant Pere, i obren les portes de bat i bat on els fidels hi estan tots convidats -que amb les visites al Santíssim es guanyen les indulgències concedides- i curiosos que hi van també. Per una altra banda, no estar malament “anar de cases santes” i tenir l’oportunitat d’observar aquest patrimoni religiós i històric, que s’hi exposa cada any, però només durant aquest breu espai de temps.

Bona Pasqua florida a tothom!
Toni Esteva

dimarts, 4 d’abril de 2017

Dos mots de recordances


El Coll del Grec

L’íntim i fervent carrer del Coll del Grec, un carrer de gran records d’infantesa i de veïnats més que enyorats com hi havia llavors ara fa més d’una cinquantena d’anys com eren, madò Pastera, madò Bàrbara Tirosa, madò Balaguera, madò Bet Sunyera, na Margalida Tirosa i l’amo en Colau, la tia Antònia Bunyola, na Catalina Porra i l’amo en Miquel Barraca, n’Àngela Tirosa i l’amo en Sebastià Calet, els tios de mon pare Maria des Cabanells i Jaume de Sa Canova, els tios i ties de Son Pastor, Ca Sa Mestressa Moreia, madò Revulla, can Miquel Aloi, entre d’altres. Fou allà on vaig veure la primera llum terrenal després de sortir del ventre maternal. El carrer i casal dels meus padrins paterns els quals, malauradament mai vaig conèixer, igualment que els materns tampoc.
 
Quan jo tenia tres anys, pocs dies abans de Nadal, l’hora pòstuma de la mort, del dolor, la pena i la tristor, entrava pel portal per esgratinyar el meu germà Miquel quan sols tenia deu anys. El tan anomenat i temut «garrotillo» (avui més conegut com la Diftèria, la qual li provocà una miocarditis pediàtrica), fou la causa que posà fi a la vida a un infant de deu anys. Després de dies de lluita aferrissada contra la malaltia, el cor d’en Miquel, esclatat i vençut, s’aturà de bategar per a sempre. El dissabte, 12 de desembre de 1964, sobre les nou de la nit, el metge don Antoni Esteva Sullà digué als meus pares: «En vista que en Miquel demana la comunió anau a cercar a don Mateu Galmés. Per la meva part ja no hi puc fer res més.». La tia Antònia Bunyola i na Maria Genovart, prenent camí pel carreró de Sa Clota, anaren a cercar el rector de la Parròquia. Més tard, sobre les deu de la nit, i després de rebre els Sants Sagraments i la Confirmació (el padrinatge de la Confirmació correspongué amb molt de gust i estima al tio Jaume Sureda Esteva, des Cabanells), en Miquel moria al costat de la meva mare i el pare a l’edat de deu anys, com he esmentat. La tia Antònia de Sa Porrassa, el meu padrí jove Miquel Escolà, les ties Antònia i Catalina Bunyola, na Maria Genovart, don Mateu, don Antoni Regalat, el tio Jaume Escolà, n’eren presents. En aquells moments sols una mare i un pare angoixats poden entendre el sofriment del seu fill, evidentment però molt mal d’acceptar. No cerqueu respostes, perquè no hi ha contestes que valguin quan la vida d’una persona fineix. La mort és indiscutible, perquè cada ésser humà des de que naixem portam una vida moribunda fins que ens arriba l’hora. Malgrat tot, però, la llei de vida hauria d’estar en que els fills som els qui hem d’enterrar als pares, i a vegades no és així.
 
És veritat que al Coll del Grec hi tenim guardats alguns fets que ens marcaren de per vida amb el segell de la desventura, però d’altres de molts bons i ben alegres, com per tot i en tot. Però, per circumstàncies de la vida, quan morí mon pare (1979), haguérem de marxar a un altre lloc deixant la casa dels padrins paterns, la casa pairal. Malgrat tot, però, el Coll del Grec de cada dia esdevé més enyorívol i el conservem ben endins i ben arrelat per sempre, perquè allà hi hem deixat mitja vida.

 
 Toni Esteva.