dilluns, 9 d’octubre de 2017

L’estat de dret, sinònim de violència?

Catalunya i el poble català té molt clar que el dret a votar per a decidir el seu futur és part d’una democràcia consolidada i forma part de la roda dentada que fa moure tots els altres engranatges democràtics d’un país lliure en un estat de dret més que merescut.

Per altra cantó, tant el Govern de la Generalitat com el Govern espanyol han actuat de manera irresponsable davant els aldarulls del passat dia 1 d’octubre. Els primers sabien de molt temps enrere que el referèndum no es podia dur a terme, segons la llei constitucional. Així i tot, han fet el sord i han seguit amb el seu objectiu de celebrar un referèndum il·legal. Els segons, mai claudicaren a mantenir un diàleg per aconseguir un enteniment amb la Generalitat, emparant-se amb la llei de la Constitució. El Govern espanyol també es va fer el sord i girà l’esquena a Catalunya. Per tant, uns i altres estaven condemnats a no posar-se d’acord.

Diumenge passat tots els mitjans de comunicació de l’estat replicaven, una i altra vegada, que l’estat de dret s’havia imposat per aturar la desobediència. Si en un país democràtic, lliure, on les persones volen exercir el seu dret a decidir dipositant una papereta dins una urna és combat a manera de garrotades, pilotades de gomes o galtades es diu estat de dret, que davalli Déu i ho vegi. Crec que aquests fets violents ocorreguts diumenge passat a Catalunya foren desmesurats i innecessaris.

Tant el Govern català com el Govern espanyol són els dos únics culpables d’haver actuat de manera irresponsable. Això no hagués passat si asseguts a una taula les dues parts s’haguessin posat a dialogar i mirar de solucionar aquest tema polític, costés el que costés. Però encara ara no ha estat així i cada un ha fet el seu camí. He de dir, que quan un govern només s’agombola en el que diu la llei és perquè no té solucions ni arguments per a solventar una crisi política. S’aferra a una llei escrita desconeixent les conseqüències polítiques i socials que això pot dur. Un poc de mà esquerra crec que hagués pogut evitar tot aquest enfrontament.

Però, i ara què? El procés català acaba de començar i haurà de ser a partir d’ara quan s’hauran de seure i dialogar. No tindran més remei. Però, malgrat tot, no crec que ningú tingui la certesa del que pot passar d’ara endavant. El que és cert és que això ja no hi haurà qui ho aturi i la violència mai forma part de la solució, i encara resulta més injustificada quan s'aplica amb desproporció.Els ciutadans mobilitzats pacíficament a les portes del col·legis electorals, en coherència amb l'expressió cívica exercida durant anys pel sobiranisme, no deixaran de reclamar el dret a decidir el seu futur. La reivindicació política que avui és transversal a Catalunya té molta més profunditat, i la Moncloa no sembla disposada ni capacitada per entendre-ho.I, al costat del líder del PP, apareix un PSOE còmplice, almenys fins ara. Situar la Generalitat com a principal responsable de la repressió policial, és una manera de blanquejar la violència.

Toni Esteva

dimecres, 27 de setembre de 2017

Catalunya i l’Estat Català

Al llarg de la història Catalunya i els catalans han anat consolidant-se com a poble, com a nació, fins i tot fora del Principat s’han anat formant el que avui dia coneixem com els Països Catalans.
Des de l'entronització dels Trastàmara, Catalunya en concret, ha patit atacs culturals i polítics. La dinastia Trastàmara a Catalunya es va instal·lar, igual que a la resta de la Corona d'Aragó, arran dels acords del Compromís de Casp del 1412 que varen triar un nou rei, Ferran I de Catalunya-Aragó (1412-1426) després de la mort de Martí l'Humà de la Casa de Barcelona.
La nova dinastia, més acostumada als modes de fer de Castella, no s'acostumava al pactisme que des del segle XIII limitava el poder del rei en favor de les Corts Catalanes i la Diputació General de Catalunya. A les Corts de Barcelona del 1413 va haver de cedir a les pressions i donar-los més poder amb els poders de Barcelona.
foto de Toni Esteva.
Però, el malestar entre les institucions catalanes i la nova dinastia arribà al moment de màxima tensió en la Guerra Civil Catalana, quan la Generalitat va declarar que el rei no tenia el dret de posar el peu a Catalunya sense el seu consentiment. Enmig de la guerra intentaren canviar de dinastia moltes vegades sense èxit, triant diversos nous reis. Finalment, el rei va traslladar-se a viure a fora de la Corona d'Aragó, a Castella. En perdre la pressió dels catalans va posar les bases per tal que al segle XVII Felip IV de Castella veiés Catalunya com a un apèndix i pogués annexionar-la i assimilar-la a la cultura castellana. A tot això, segles després, el catalans i els Països Catalans no han oblidat encara el matalàs que es va imposar durant la dictadura de Franco.
Entenent una mica la història de Catalunya, estem assistint a uns canvis prou evidents sobretot al Principat, i alerta a la resta del Països Catalans, que veuen la possibilitat no només el desenvolupament pel dret a decidir del Poble Català, sinó també el de poder celebrar un referèndum legal (il·legal per ara, segons diuen), en el qual puguin dir la seva i així esdevenir, si es donés el cas, un Estat Català. Així tenim que la història continua, perquè són fets que ja no hi ha qui els aturi.
Al meu parer ja és hora que, no solament al Principat sinó que a la resta dels Països Catalans i a la resta d’Espanya, tinguem consciència que els temps canvien i així esdevenir un país no sotmès i modern com toca al segle XXI. La clau està en la redacció d’una nova Constitució més propera al poble i amb més coherència.
A nivell humà els catalans són iguals que els castellans, francesos, italians, xinesos o siberians, per dir-ne alguns. Sí! la gent d’Espanya i d’altres països pixen, ploren i riuen com tothom. No hi ha cap diferència. Haver de ressaltar-ho a aquestes alçades fa riure! Ara bé, culturalment, Catalunya i la resta de regions de parla catalana, em referesc a la gent que vivim i sentim en català central o nord-occidental, valencià, balear, rossellonès o alguerès, sense renunciar mai ni deslligar-nos de la terra que ens ha vist néixer, i compartint un nexe en comú. Aquest nexe es pot percebre tant si un és de Perpinyà, com d'Alacant, Girona o les Balears. Això ve donat per la consciència de poble diferenciat: llengua, història, geografia, etc... Catalunya no vol ésser independent, no! Vol tornar-ho a ser! que és molt diferent, perquè Catalunya ja era lliure fa més de mil anys i fou el primer estat en tenir un parlament propi molt abans que el Regne Unit, com molt bé diria Pau Casals davant les Nacions Unides el 24 d’octubre de 1971. Però, aquesta llibertat fou ultratjada fa tres segles per una altra nació germana llatina, la castellana. Titllar de fanàtic a un poble que vol recuperar el seu tarannà perdut, raja la paranoia. Es pot estar d'acord o no, però emprar la paraula fanàtics de forma tan lleugera per a dir que no s'està d'acord, crec que és insultar. Part damunt de tot cal respectar (que no vol dir compartir), qualsevol opinió que pugui tenir un independentista i igualment d’aquell que no ho és. Qualsevol persona per naturalesa naixem lliures i hem de poder gaudir del dret a decidir dins un estat democràtic el qual ens ha de donar tota garantia de llibertat.
La meva afirmació del que pens de tot això, simplement és la meva opinió: a la resta d'Espanya la gent és com tothom. Ningú és diferent a ningú i crec, en part, que hi ha massa dèria independentista, però facem les coses bé dins una legalitat establerta la qual permeti una convivència més estable i més raonada, i si s’han de canviar les normes doncs que es canviïn sempre basant-se amb la cooperació, diàleg i consens. De moment, el conflicte i la tensió ja roman a la casa d’ambdues parts. Cap dels dos, Govern espanyol i Govern català, donen el braç a torçar, per la qual cosa hi ha el perill d’una ruptura humana i política a un portal i l’altre, cosa gens aconsellable per a garantir la llibertat tan merescuda i per una bona convivència entre tots els pobles.


Toni Esteva,
Setembre de 2017

dimarts, 22 d’agost de 2017

El Grup Falcons, joves engrescadors de la cultura artanenca



Imatge inserida 1 
Vet aqui un brot nascut en els anys grisos de la dictadura que aviat varen afrontar sense por l’únic ideal polític legal que aleshores manava fa prop de cinquanta anys. Cansats de veure la nostra identitat enfonsada i manipulada mai claudicaren de les seves arrels i de ben joves posaren fil a l’agulla per a despertar la nostra pròpia cultura. Mai es trobaren sols, però hagueren de superar adversitats per a fer ressorgir la nostra llengua i donar-se a conèixer com una esquadra de lletraferits. Estaven segurs del que feien i dels problemes que haurien d’afrontar mentres vivien dins una societat adormida o atuïda. No hi havia solució més que la lluita amb allò que creien. Però una criatura temible encara es resistia i dictaminava les pautes de la discriminació cultural del nostre poble i de la nostra llengua. Mentres tant, ells feien els seus comptes i entenien que de manera moderada algú s’havia de rebel·là a l’hora que també s’havia de conviure amb la ja malaltissa dictadura. Així eren Els Falcons o Grup Falcons i ells foren els protagonistes d’aquells anys i els qui d’una vegada eixermaren els camins per a despertar al jovent artanenc.



Pel que respecte a la fotografia, no record ben bé l'any, però pegaré pedrada i segur que no me faré molt enfora ja que un servidor hi era. Val a dir, que ho he demanat a un dels seus membres i la seva resposta fou: “Una cosa sí que la record; era quan en Manuel Fraga Iribarne era ministre de Turisme”.
Aquest estol de jovençans podrien ser, com he dit, el Grup Falcons, almanco bona part d’ells, un grup sa d’uns
temps grisenc.



Engrescats de ple i fora por en favor de la cultura, joves de seny i força actius, quan llavors estaven entretenguts amb coses més sanes i força culturals. Recordau el Club Llevant? Recordau el Club TOTS JUNTS? El Grup Falcons fou creat, me pens, per Mn. Antoni Gili i Ferrer i membres d’alguns dels que veis a la foto. D'havia ser entre els anys 1968 i 1969. En un principi la seu social estaba ubicada al Coll del Grec. La fotografia mostra una de les seves activitats que dugueren a terme, en aquest cas, el teatre. El moment correspon a l'acabatai d'una obra, un sainet amb el títol “Nit de morts”, el qual es va representà als baixos de la sacristia de la Parròquia d'Artà on hi havia un petit teatret. El petit local es va omplir de gom en gom per a veure una comedieta que fou força divertida i molt entretinguda, on la gent s’ho passà d’allò més bé.


Si observau la fotografia de ben segur que les coneixeu a tots, tres dels quals Déu els allargà la mà per passar el llindar de la porta celestial.
D'esquerra a dreta, començant per la filera de darrera, podem veure:
Jaume Alzina Mestre, Sunyer.
Jaume Sureda Negre, des Cabanells. Toni Bisbal Amorós, Nyeco. Mateu Cantó. Climent Obrador Servera, Claret. Llucià Mestre Payeras, Metxo. Pep Cabrer Fito, (era el taquiller). Mn. Antoni Gili, Comuna (difunt), historiador i aleshores vicari de la parroquia, i qui li segueix és en Miquel Mestre Genovard, Moló, metge, poeta i escriptor de grans llibres. En Miquel fou qui tingué la idea de representà l’anomenat sainet.
A la fila de baix podem veure en Jaume Ginard Llinàs, Cremat. Emilio Miguel Ginard Cortés, més conegut com en Miquel Sarassate o l’Altre Sarassate, escultor. Tomeu Esteva Rosselló, Cinto i de Sa Porrassa. Toni Sureda Gili, de Ses Pastores, (difunt). Lluís Gomila Bernad, Calet, (difunt). Sebastià Ginard Villalonga, Peix.
A la fotografia hi falten dos dels membres fundadors, en Miquel Gili Morey, des Vidrier, i en Salvador Conesa Muntaner, els quals és de justícia també anomenar-los.


Toni Esteva
Agost de 2017

dissabte, 19 d’agost de 2017

Enyorada esperança...

Enyorada esperança dels meus somnis
que per tu sempre he tengut el meu cor a l’ampla,
conforma ara i mitiga el meu turment.
Ja no tem a la mort, encara que sé que em sucreteja,
com tampoc no tem el seu bes dolç i fred.

Cansada de viure en la fosca
el nirvana m’emportarà on surt el sol,
cap a l'essència divina,
més enllà del fang d’aquesta terra
amarada de plors.

Però encara puc veure els estels
acompanyada dels qui més m’estimen,
de tots els qui em fan costat. Quin consol!
Ja no cal patir més. Què més vols?
Tenc l’ànima apaivagada i serena
per tenir un bell morir.

Us he estimat,
i això és el que perdurarà
per a sempre dins el meu cor.
Ara el meu conhort és finir
pensant amb vosaltres, amics de la vida.

No passeu ànsia
i no neguitegeu els vostres cors,
perquè no estic atemorida ni espantada,
sols cansada i abatuda,
però amb la quietud, l’esperança
i la serenor de la pau.


N
o us dic adéu;
més bé fins sempre.»

Toni Esteva
12 d’agost de 2017.


 https://www.youtube.com/watch?v=hEl4WrfX8lg

dissabte, 22 de juliol de 2017

Seure a la fresca

Aquest article, o bona part del mateix, ja el vaig escriure fa uns anys a una de les xarxes socials que estan de moda avui en dia. Donat que el tema és per avui adient, he cregut apropiat transcriure’l de bell nou i posar-li lletra, perquè s’ha de donar per descomptat que les bones costums d’un poble no s’haurien de perdre mai.

Diuen que Déu va crear els horabaixes d’estiu per estar a la fresca. Els estius d’antany comportava una barreja de tertúlies al carrer de la gent pagesa, immaterialista i d’aspectes més que humans sense cap vocació de tesi doctoral i sense cap ànsia de tenir càtedra, amb les sensacions úniques i personals de cada un dels veïnats, que eren els veritables protagonistes de la rotlada. Escoltar els assaigs i proses orals dels més majors feia que la gent, sobre tot els més joves, donessin orella atenta als relats prou interessants i agradables. No hi havia torns de paraula, però tothom hi deia la seva, i en general tots els contertulians que estaven a la fresca gaudien de les millors hores dels dies d’estiu d’entrada de fosca fins a les altes hores de la mitja nit.

Així es garbellaven les converses com si d’un conta contes es tractés fa un temps no massa lluny a cada racó de la nostra vila, a cada barriada, quan els veïnats esperaven que el sol quedés ocult a darrere la serralada del Coll Faraix i del Puig Ferrutx dins el ple de l’estiu. Una vegada havent sopat i acabades les tasques casolanes el comès sagrat era sortir al carrer amb la cadira baixa o tibulet i seure a la la fresca. Aleshores, els carrers es transformaven en llocs de trobada social. Cadascú davant la seva carrera o sinó a davant ca els veïnats, perquè el rotlo tertulià fos més viu. Amb l’esquena a la paret de la branca del portal de la casa es gaudia del repòs desitjat, esperant les brises de frescor amb la tranquil·litat més absoluta i suficient per a mitigar la calor soferta durant el dia. Els col·loquis eren força variats, però sempre relacionats amb els temps i el camp. De política se’n parlava poc tal vegada per por encara. Pensau que el règim franquista governava el país i dels temes que se’n podien treure al mig eren esquius o parlats sols a cau d’orella si hi havia confiança, però aviat es procurava canviar de conversa. Mentres tant, alguns veïnats aprofitaven la vesprada per a fer algunes tasques de les quals en podien treure un petit jornal o simplement per avançar braçades de feina pel se’n demà.

Carrer del Coll del Grec.
Autor: Pere Sanxo, Cusí.
El carrer del Coll del Grec no n’era una excepció. Encara record molt bé quan l’amo en Jaume Genovart Ramis, Llubiner, però més conegut per l’amo en Jaume Càndil, i la seva dona Francisca Planissi, ambdós naturals de la Colònia de Sant Pere, vivien al Coll del Grec, núm. 17, ben davant ca nostra. Dalt del portal de ca seva hi penjaven una bombeta de 25 watts que donava llum davant el portal. Per cert, la tatxa que aguantava el fil encara resta clavada, malgrat el pas del temps ja que estic parlant de finals dels anys seixanta i principis dels setanta. Ambdós, aprofitaven aquelles vetlades a la fresca per a cordar senalletes i senalles fetes de llatra. Aquella llum, que era d’agrair, feia de reclam i la gent l’aprofitava per apropar-se i entrar en la conversa. Llavors, els cotxes no eren cap inconvenient i els veïnats podien seure al carrer tranquil·lament. Així i tot, si passava algun cotxe a entrada de fosca, era el “seadet 600” gris, conduït per l’amo en Mateu Papa que venia de Son Puça i que molt abans de voltar cada cantó tocava la “bocina” un parell de vegades.

La tia Antònia Bunyola i la meva mare, na Maria Cinta, excel·lents brodadores de punt mallorquí (perquè no dir-ho), de l’escola de ca na Maria Ganància, o de Can Gananci, com deien, posaven una lampareta al peu de la finestra i les dues es posaven a brodar manteleries. La resta de veïnats veien la feta i parlaven de la jornada, del temps o d’algunes notícies que hi pogués haver en aquell moment. Els carrers d’Alqueriot, Es Pati, Sa Sorteta, Na Crema, com a molts llocs del poble, la gent sortia a la fresca veïnajant a l’ampla aprofitant el ben estar i l’ambient agradable del moment fins a la mitja nit.

Avui aquesta bona costum social està en declivi i es perd, malauradament, tot i que encara alguns carrers, molts pocs, la conserven però amb més dificultats degut a l’alt nombre de cotxes que hi ha a dins Artà i al desgavell circulatori que això suposa. També les comoditats de la casa influeixen a la mancança de gent de seure a la fresca. Temps era temps.

Toni Esteva

dimarts, 4 de juliol de 2017

L'exili de la família Gracia Bamala

Darrere d’una fotografia sempre hi ha un història. Pot ser trista, agradable, entranyable, festívola, de mals records o d’un contingut força interessant de la qual podem escriure pàgines, Podria ser el cas de la fotografia d’avui, força coneguda a reu d’Espanya i d’Europa.
Parlarem d’un moment concret de l’exili i ens situarem a les primeries del mes de febrer de 1939. Una família sortí des de Montsó, Osca, entrant a Catalunya per Lleida. Després, amb altres milers de refugiats per la vall de Camprodon per arribar a la frontera amb França sortint pel pas fronterer de Coll d’Ares. Els protagonistes són tres infants: Antonio, Alicia i Amadeo. Amb ells també hi ha el pare, Mariano Gracia, és el qui està en un primer terme de la foto i porta dues mantes sobre les espatlles. La mare, Pilar Bamala, malauradament, morí a Montsó, poble on vivien, a causa del bombardeig franquista.
Amb l’intent d’haver situat al lector, m’escau anotar que mitjançant un mitjà de comunicació m’assabantí de l’esmentada fotografia la qual, guardava un secret i una història. Portat pel meu interès i la dèria històrica de la guerra civil, en vaig posar a recercar sobre el tema de l’exili republicà (internet, blogs, articles, hemeroteques), fins que un dia vaig arribar a tan lloable gesta. Encoratjat per no haver fet calada buida, vaig prendre nota dels apunts de la històrica fotografia que a la vegada m’esbrinava l’enigma.
El pare, Mariano Gracia amb n'Alicia. Thomàs Coll, natural de Parts de Molló amb n'Amadeo, el petit dels tres germans, i n'Antonio, el major.

Dels tres menors, els dos més petits, Alicia i Amadeo, estaven mutilats de la cama esquerra per causa del bombardeig franquista a Montsó. N’Alicia és la que va agafada de la mà del seu pare, i n’Amadeo, el més petit, és el que va a darrera agafat de la mà per un altre persona adulta. N’Antonio, és el germà més gran, és el que està al mig de la fotografia. La persona adulta no té res a veure amb la família Gracia Bamala, però té nom: Thomàs Coll, un veï francès de Prats de Molló i casualment també mutilat de guerra, el qual li fou amputada la cama esquerra durant la Primera Guerra Mundial. Thomàs es va assabentar per altres refugiats de la tràgica circumstància de la presència de diversos nins mutilats que s’amagaven a dins una barraca de pedra entre les penyes de la muntanya molt a prop de Coll d’Ares. El motiu fou que el pare dels nins escoltà el rumor fundat que en arribà a la frontera els oficials francesos separaven als nins dels adults, per la qual cosa els Gracia Bamala van frenar la retirada, abatuts pel seu esforçat avanç i en plena muntanya, entre la neu, el fred i la por, abandonats de tots, sense atrevir-se a culminar la terrible caminada. Thomàs Coll encoratjà a Mariano Gracia a que seguís ja que el pas fronterer cap a la llibertat no era lluny.
Va ser aquest el moment quan el periodista i fotògraf holandès Roger Violet, de la revista francesa “L’Ilustration”, va immortalitzar als Gracia Bamala capturant la imatge del grup deixant un llegat per a la posteritat; el retrat de la trista derrota republicana. La instantània va ser publicada a l’esmentada revista el dia 19 de febrer de 1939 amb el títol: “El caminante lastimoso”, convertint-se en la icona representativa del que després es va conèixer com La Retirada.
És en aquesta altura del relat on podem comentar l’enigma a desvetllar setanta vuit anys després per gent entesa la qual hagueren de mester la precisió de les noves tecnologies informàtiques, el qual descobriment desbarataria  el concepte de la família Gracia Bamala. De “claudicants vençuts”, passarien a dir-se: “republicans resistents refugiats”. La “manta” que porta Mariano Gracia sobre l’espatlla dreta és on resideix l’enigma citat. Les noves tecnologies (zooms, colors superposats, etc), esbrinaren que tal manta era la bandera republicana. La intuïció obliga a la sospita de qualificar-lo com a no casual. Aquest fet canviaria el concepte de derrotistes, evocant la dignitat, l’honor de les persones que no tengueren altra sortida que abandonar a la força el país per a mantenir la llibertat i la vida. Per això, l’hom pensa amb certesa que Mariano Gracia s’agombolava a ell i als seus tres infants amb la bandera republicana durant desenes i desenes de quilòmetres en infernals condicions. Però Mariano, esgotat i abatut, a la vegada declarava la seva condició de republicà i antifranquista, amb l’ànim de proclamar la seva disconformitat amb els agressors a la República. Qui sap si una vegada posats els tres fills a cobro, lliures i salvats del feixisme en el país francès, ell hagués lluitat oposant resistència al feixisme de manera pacífica. Però, la cosa no fou així.
La història hauria d’alliçonar el fet d’questa família i la de Thomàs Coll, progressistes i d’esquerres, arribant a França portant la bandera de la República Espanyola amb el mateix orgull ferit que els oficials i soldats republicans ho feren quan passaven la frontera del país veí deixant les armes als francesos.
L'any 1939 gairebé mig milió de refugiats de l'Estat Espanyol van creuar els Pirineus fugint de la barbàrie feixista. A la duresa que implicava abandonar a corre cuita les seves cases i famílies, s'hi va afegir el mal tracte que van rebre per part de les autoritats franceses i l'esclat de la Segona Guerra Mundial, que va atrapar als exiliats en mig d'un nou conflicte armat.
La seva epopeia és un episodi que no hauríem d'oblidar del nostre passat recent; una història de llàgrimes, valentia i dignitat.
Però la vida de Mariano Gracia encara fou més ingrata. Va ser separat dels seus fills els quals ingressaren prop del castell de Caussade, a la zona de Bergerac, i ell fou tancat a un camp de concentració francès. Allà s’emmalaltí i tot sol moriria a finals de l’estiu de 1940. Els nins orfes retornarien a Espanya reclamats pels seus padrins.

Toni Esteva
Juliol de 2017

Requiem de Mozart

dimarts, 20 de juny de 2017

Prohibir perquè sí?



Ara que a Catalunya han posat dia i hora al referèndum històric, convocant de paraula a totes les catalanes i catalans pel dia 1 d’octubre, encara que el govern espanyol digui que l’esmentat referèndum és anticonstitucional i pot esdevenir, malgrat tot, a la desobediència més absoluta, tal i com estableix la Constitució Espanyola. En una paraula; «prohibit», a no sé que el govern espanyol ho permeti i el Congrés dels Diputats donin el vist i plau, encara que sempre he pensat, de manera harmònica, amb orde i disciplina, amb la llibertat dels pobles per a decidir la seva condició de vida en el present i en el futur.

Mirau; tota llei que està feta per a l’home, sols l’home la pot canviar, modificar. Però mentre, ens agradi o no, l’hem d'acatar i complir el que està escrit a la Constitució amb respecte, si bé amb la bona voluntat i la bona predisposició per ambdues parts no hi hauria d’haver cap problema per arribar a un enteniment per a realitzar el procés. Crec que la democràcia en sortiria més enfortida i per tant amb clars signes de consolidació. Per una altra part, tot i que hagi encetat aquest article amb el tema de Catalunya, vull aclarir que no és aquest el traçat principal que em preocupa per discernir aquesta rúbrica o secció. Diguem que el cas de Catalunya m’ha servit com exemple d’un breu apunt, com a punt de partida. El tema pensat és un altre.

Si hem de fer cas d’alguna de les històries que ens van explicar quan érem infants, això de prohibir ja ve de lluny doncs, si no ho tenc malentès, de quan n’Adan i Eva encara eren al paradís terrenal ja se’ls prohibí que mengessin els fruits de l’arbre de la vida i del coneixement del bé i del mal sota l’amenaça que moririen si no en feien cas. De tots els altres arbres que hi havia a l’Edèn sí que en podien menjar el fruits, però d’aquest no. Vet aquí la primera prohibició de la història. ¿No podien haver-los deixat tranquils a ells dos i de retruc a tots nosaltres, la seva descendència? ¿Pensau que per menjar una poma és fa un pecat i que aquest fou la causa per la qual Déu canvià el curs de la vida que havia projectat per a tota la humanitat?

Van desobeir la prohibició i per tant, com ja se’ls havia advertir, foren castigats i expulsats del paradís. Bé, si deixem de banda la fantasia que traspua aquesta història i ens centram en el cor de la qüestió, veurem que una de les lliçons morals que ens vol transmetre de fet, és la d’atemorir i sotmetre a l’ésser humà. El motiu és clar, obeir i no apartar-se del camí que el que mana ha traçat. Prohibir és manar que no es faci una cosa. No permetre-la. Però, és lícita la prohibició?

Des del meu convenciment, crec que prohibir, per regla general, no és una bona solució. De fet, sovint no és ni una solució. Pot ser és, fins i tot, un estímul per a fer just allò que està prohibit pels homes. És propi de la condició humana tant la temptació de prohibir com la de desobeir. Una altra cosa és saber aconsellar, o prohibir si s’escau, en el moment de l’educació dels nostres fills, explicant-los, evidentment, el perquè sí o el perquè no de les coses. S’ha de reconèixer que cada família és única i, per tant, té unes normes de convivència concretes. Però sempre cal intentar que aquestes normes siguin flexibles i adaptades a les necessitats dels fills. Són ben clares: joc, respecte, llibertat i amor. Ningú és perfecte, tots ens equivoquem i tots, perquè no dir-ho també, perdem la paciència en algun moment, però de mica en mica els hem de saber donar més autonomia, perquè puguin pensar i reflexionar per si mateixos sense sortir dels patrons ètics i morals abans esmentats quan ja comencen a ser més grans: respecte, llibertat i amor; saber el que està bé o el que està malament.

Quan es prohibeix, és ni més ni manco per l’absoluta incapacitat dels que manen de respectar i de no fer que el respecte sigui un valor essencial i prioritari, un patró de conducta sòlidament assumit per la societat. És possible que algunes prohibicions siguin necessàries i justificades, molt poques, i que moltes altres siguin innecessàries i absolutament arbitraries.

Crec que, si tots fóssim escrupolosament respectuosos amb les persones i les coses, amb els animals i amb la natura que ens envolta, caldrien tantes prohibicions? Segur que no, però malauradament el respecte no és un valor preuat i assumit per la nostra societat. Prohibir és més fàcil que respectar. Si fóssim sincers i haguéssim pogut manar, no hauríem tingut també, en algun moment o altre, la temptació de prohibir?

diumenge, 4 de juny de 2017

Curiositats climàtiques del mes de maig, 2017

La primavera és en si mateixa una estació climàtica de canvis en la qual, es poden observar dies de pluja i dies bons. De fet, podríem dir que és una estació que ens està adaptant de mica en mica per afrontar els dies forts de l’estiu que enguany, segons assenyalen els entesos en aquesta ciència, sembla que serà calorós i sec, tal vegada una mica més que l’any anterior. De tota manera, les prediccions a llarg plaç solen tenir un percentatge prou alt de poca fiabilitat, tot i que és vera que els estius, de tota la vida, sempre han estat calorosos.


Si ens fitxem amb les dades tèrmiques i pluviomètriques que ens ofereix cada més aquesta revista Bellpuig, podem observar en el mes de maig passat les pluges han estat molt minses, per dir alguna cosa; 2,2 mm a Artà i 1,7 mm al Campament dels Presos, plovent sols un dia en tot el mes, quan a diferència del maig de l’any passat 2016 precipità un total de sis dies enregistrant unes quantitats més que generoses de 51,9 mm a Artà i de 69,2 mm al Campament dels Presos.

En quan a les temperatures, dos reials del mateix. El maig de 2016 tinguérem una temperatura mitjana mensual de 17,3ºC, i el maig d’enguany arribàrem als 18,7ºC, la qual cosa trobam una diferència positiva d’1,4ºC amb respecte a l’any passat. La temperatura mitjana de la màxima del maig de 2017 ha estat de 24,9ºC, quan el maig de 2016 fou de 23,0ºC, quasi dos graus més que l’any passat. De les mitjanes mínimes podríem dir quasi el mateix: 12,5ºC el maig de 2017 i 11,6ºC el maig de 2016. Fins i tot l’evaporació ha estat major que l’any passat, mesura de l'evaporació potencial, és a dir, la quantitat d'aigua per unitat d'àrea i de temps que s'evapora. El procés d'evaporació està lligat essencialment al dèficit higromètric de l'aire.

L’amplitud tèrmica també s’ha fet notar ja que la diferència tèrmica diària ha estat més gran degut a que hem gaudit d’uns cels la majoria d’ells sense núvols, vent en calma i escassa humitat, ja que així a l'escalfament de dia li seguia la dispersió de calor durant la nit; dies calorosos i nits fredes.

A nivell global, l’any 2015 la temperatura mitjana mundial del mes de maig va ser la més alta registrada fins a la data. A l'Índia van morir unes 2.200 persones durant una onada de calor que va durar deu dies amb temperatures màximes de 45ºC. La ciutat d'Ahmadabad va oferir aigua potable i va habilitar instal·lacions amb aire condicionat en zones d'alt risc amb una formació complementària al personal sanitari per tractar les afeccions relacionades.

És possible que el canvi climàtic no estigui darrere d'un temporal concret, però l'augment del nivell del mar pot empitjorar les seves conseqüències.

L'any 2012 una marea d'uns 2,70 metres causada per l'huracà Sandy va arribar a Nova York coincidint amb un increment de la marea que va provocar que el nivell del mar pujàs 2,50 centímetres (el doble de ràpid que la mitja mundial), i es preveu que l'any 2050 s'haurà elevat entre 28 i 53 centímetres.

Per fer front aquests increments les autoritats de molts països ja estan adoptant compromeses mesures, perquè a finals de segle XXI l’increment tèrmic global no pugi més de dos graus a escala mundial.


Toni Esteva

divendres, 7 d’abril de 2017

AGNUS DEI - Sacred Choral Music - The Choir of New College, Oxford. E.HI...

Pange Lingua Gloriosi - Catholic Hymns, Gregorian Chant

Les Cases Santes d’Artà

Setmana Santa d’Artà
«El Dijous Sant de la Cena
Crist va fer testament,

va deixar l’Església plena

d’un mannà que s’anomena

el Santíssim Sagrament.»

(Glosa del Pare Francesc Bonafè i Barceló M. SS. CC. Biniamar, 1908 – Ciutat de Mallorca, 1994).

Casa Santa del Convent dels Pares Franciscans. Artà.
Parròquia de La Transfiguració del Senyor
Artà
Tothom sap que la Setmana Santa és un dels temps més importants de l’any litúrgic catòlic. Precisament, dels oficis celebrats al llarg de l’any un dels més solemnes és el del Dijous Sant. Aquell dia no hi ha cap missa sinó l’Ofici, el qual és celebrat pel rector o Pare Franciscà del poble. Antoni Maria Alcover ens recordava en un llibre molt recomanable «Corema, Setmana Santa i Pasco», que després de la comunió s’acaba l’Ofici i duen en processó el Santíssim mentre els fidels canten el Pange Lingua. Aquest és col·locat en un calze embolcallat en un vel de seda. La processó acaba dipositant l’Hòstia Santa en una urna que es coneix com a Monument o Casa Santa (en alguns pobles se li diu la Presó del Bon Jesús) i hi queda reservada, tancada en clau. És un moment molt solemne, en què el sacerdot encarregat és acompanyat pels fidels, que es queden adorant Jesús Sagramentat. Antigament les autoritats deixaven les seves vares de comandament, símbol d’autoritat, als peus de la Casa Santa, i les hi abandonaven fins a l’endemà. Tots els fidels presents entenien el significat d’aquell gest: la submissió del poder temporal a Déu, “s’homenatge que s’Autoritat Civil deu a Déu com a principi i fi de totes les coses!”. També està documentat que en el segle XVI es dipositava una creu als peus del Monument per a adorar. Una vegada col·locat el Santíssim al Monument es desfà la processó i s’inicia la cerimònia de “desvestir” l’altar, com a símbol i record del repartiment que feren de les vestidures de Jesús dalt del Calvari en el moment de crucificar-lo. Així acaba l’Ofici del Dijous Sant. D’aquesta manera queda reservat el Santíssim a la Casa Santa o Monument, fins a l’Ofici del Divendres Sant.El terme Casa Santa és molt antic –apareix, per exemple, a la novel·la medieval Tirant lo Blanc. Alcover ens recorda que la denominació responia a la col·locació, a l’altar major, d’una espècie de casa amb una gran portalada on es reservava el Santíssim. S’hi pujava per una àmplia escala flanquejada per una barana que s’estenia a dreta i esquerra del presbiteri i el tancava, juntament amb columnes i pilastres. També es col·locaven als costats les representacions dels profetes en actitud dolorosa, mostrant les seves profecies sobre la Passió i Mort de Jesús. L’escala apareixia plena de ciris, encesos durant el temps en què Jesús Sagramentat estigués dins el Monument. Aquesta posada en escena ens remunta a la teatralitat pretridentina, posada en voga en època medieval. En l’actualitat les cases santes s’instal·len de forma més senzilla i s’ajusten més així a la litúrgia sagrada moderna. Solen estar en una capella –i no a l’altar major– i profusament decorades per un diluvi de llum i color produït per multitud d’espelmes i flors.
Convent del Pares Franciscans
d'Artà
Antigament es podien veure molts d’homes que duien la corbata negra com a símbol de dol per la mort de Jesús, però aquest costum és en procés ja desaparegut. Un que ja ha desaparegut, també, és el d’acompanyar el Santíssim durant tota la nit resant i meditant la Passió i Mort de Jesús.
Entre els oficis del Dijous i el Divendres Sant, la Parròquia i el Convent d’Artà tenen Casa Santa, així com la Colònia de Sant Pere, i obren les portes de bat i bat on els fidels hi estan tots convidats -que amb les visites al Santíssim es guanyen les indulgències concedides- i curiosos que hi van també. Per una altra banda, no estar malament “anar de cases santes” i tenir l’oportunitat d’observar aquest patrimoni religiós i històric, que s’hi exposa cada any, però només durant aquest breu espai de temps.

Bona Pasqua florida a tothom!
Toni Esteva

dimarts, 4 d’abril de 2017

Dos mots de recordances


El Coll del Grec

L’íntim i fervent carrer del Coll del Grec, un carrer de gran records d’infantesa i de veïnats més que enyorats com hi havia llavors ara fa més d’una cinquantena d’anys com eren, madò Pastera, madò Bàrbara Tirosa, madò Balaguera, madò Bet Sunyera, na Margalida Tirosa i l’amo en Colau, la tia Antònia Bunyola, na Catalina Porra i l’amo en Miquel Barraca, n’Àngela Tirosa i l’amo en Sebastià Calet, els tios de mon pare Maria des Cabanells i Jaume de Sa Canova, els tios i ties de Son Pastor, Ca Sa Mestressa Moreia, madò Revulla, can Miquel Aloi, entre d’altres. Fou allà on vaig veure la primera llum terrenal després de sortir del ventre maternal. El carrer i casal dels meus padrins paterns els quals, malauradament mai vaig conèixer, igualment que els materns tampoc.
 
Quan jo tenia tres anys, pocs dies abans de Nadal, l’hora pòstuma de la mort, del dolor, la pena i la tristor, entrava pel portal per esgratinyar el meu germà Miquel quan sols tenia deu anys. El tan anomenat i temut «garrotillo» (avui més conegut com la Diftèria, la qual li provocà una miocarditis pediàtrica), fou la causa que posà fi a la vida a un infant de deu anys. Després de dies de lluita aferrissada contra la malaltia, el cor d’en Miquel, esclatat i vençut, s’aturà de bategar per a sempre. El dissabte, 12 de desembre de 1964, sobre les nou de la nit, el metge don Antoni Esteva Sullà digué als meus pares: «En vista que en Miquel demana la comunió anau a cercar a don Mateu Galmés. Per la meva part ja no hi puc fer res més.». La tia Antònia Bunyola i na Maria Genovart, prenent camí pel carreró de Sa Clota, anaren a cercar el rector de la Parròquia. Més tard, sobre les deu de la nit, i després de rebre els Sants Sagraments i la Confirmació (el padrinatge de la Confirmació correspongué amb molt de gust i estima al tio Jaume Sureda Esteva, des Cabanells), en Miquel moria al costat de la meva mare i el pare a l’edat de deu anys, com he esmentat. La tia Antònia de Sa Porrassa, el meu padrí jove Miquel Escolà, les ties Antònia i Catalina Bunyola, na Maria Genovart, don Mateu, don Antoni Regalat, el tio Jaume Escolà, n’eren presents. En aquells moments sols una mare i un pare angoixats poden entendre el sofriment del seu fill, evidentment però molt mal d’acceptar. No cerqueu respostes, perquè no hi ha contestes que valguin quan la vida d’una persona fineix. La mort és indiscutible, perquè cada ésser humà des de que naixem portam una vida moribunda fins que ens arriba l’hora. Malgrat tot, però, la llei de vida hauria d’estar en que els fills som els qui hem d’enterrar als pares, i a vegades no és així.
 
És veritat que al Coll del Grec hi tenim guardats alguns fets que ens marcaren de per vida amb el segell de la desventura, però d’altres de molts bons i ben alegres, com per tot i en tot. Però, per circumstàncies de la vida, quan morí mon pare (1979), haguérem de marxar a un altre lloc deixant la casa dels padrins paterns, la casa pairal. Malgrat tot, però, el Coll del Grec de cada dia esdevé més enyorívol i el conservem ben endins i ben arrelat per sempre, perquè allà hi hem deixat mitja vida.

 
 Toni Esteva.