divendres, 14 d’octubre de 2016

Lluís Companys fou afusellat el 15 d'octubre de 1940 al Fossar de Santa Eulàlia, Castell de Montjuïc.


El 3 d’octubre de 1940 s’iniciava el procediment numero 23 468, «sumaríssimo Ordinario contra Luis Companys Jover por el delito de rebelión militar».
El dia 4 d’octubre Lluís Companys compareixia davant el jutge instructor a la mateixa presó de Montjuïc, on ratificà el que havia declarat a Madrid el 18 de setembre als locals de la Direcció General de Seguretat, davant els policies de la Brigada Político-Social.

La instrucció de la causa
Segons defensa Josep Benet en la seva anàlisi de la mort de Lluís Companys, els testimonis citats a declarar per ordre legal «para que comparezcan en este juzgado a la mayor brevedad posible, a Don Carlos Trias, a Don Pedro Armenteros Urbano, Don José Tapies Mestres, Don Antonio Fernández Argüelles, Don Joaquín María Balcells, Don Manuel Bravo Montero, Don Buenaventura Sánchez Cañete» foren triats amb l’únic criteri d’afavorir la rapidesa del procés. El judici era un simulacre, però calia que hi hagués testimonis.
Els cridats a declarar foren: el cap de la Delegació Provincial de FET i de les JONS i el cap de la Delegació Provincial d’Informació del mateix partit únic, dos antics funcionaris de la Generalitat, un metge que havia estat pres a la rereguarda republicana durant la guerra i que treballava a la Diputació Provincial de Barcelona restablerta pel règim franquista, un antic cap de policia que aleshores pertanyia als serveis d’informació de l’exèrcit, i finalment un magistrat de marcada actitud anticatalana, el nom del qual figurava en la relació d’implicats en l’aixecament militar del juliol del 1936.
Resultat d'imatges de judici a lluís companys
Ningú, doncs, que pogués declarar en favor de qui tant havia fet, malgrat les més adverses circumstàncies, per salvar la vida de milers de persones, moltes de les quals religiosos o religioses, durant el període revolucionari i la Guerra Civil.
Les acusacions més repetides durant el judici foren les de separatista, catalanista i polític d’esquerra, a banda d’altres acusacions injurioses —de lladre i altres de relatives a la seva vida privada—, que només perseguien el descrèdit. Les pitjors acusacions provenien de la Delegació Provincial d’Informació i Investigació de FET i de les JONS. Com han denunciat els historiadors, l’arxiu d’aquest organisme fou destruït impunement, en començar la transició política de la dictadura a la democràcia, per ordre de l’aleshores ministre franquista Rodolfo Martín Villa.
Resultat d'imatges de judici a lluís companys
El 7 d’octubre, acabats tots els interrogatoris, rebuts els informes i afegida la documentació lliurada per dos testimonis, reproduïda a la peça separada, el jutge dictava l’acta de processament.
El dimecres 9 d’octubre, la causa es traslladà al fiscal militar, que en determinà la qualificació provisional, el fet més destacat de la qual era l’acusació d’Enric de Querol i Duran, que havia participat en la fracassada revolta militar a Barcelona, i que sabia perfectament que mentia: «[...] iniciado en nuestra Patria el Glorioso Movimiento Nacional se opuso tenazmente a su triunfo […], autorizando o cuando menos consintiendo sin tomar providencia alguna para impedirlo, el reparto de armas que con profusión se hizo en esta ciudad entre elementos extremistas e integrantes del Frente Popular y con las que hizo frente al Ejército Nacional.»
L’execució
Les germanes de Companys, Ramona, Maria de les Neus i Maria de l’Alba, que no sabien que se celebrava el judici, van arribar a la sala quan ja s’havia acabat. Després de molt insistir, obtingueren permís del jutge militar, el general Ramon de Puig, per a visitar el seu germà, amb el qual van poder passar unes tres hores.
Resultat d'imatges de judici a lluís companys
La integritat de Companys és palesa en els informes secrets del SIE (Servicios de Información del Ejército). L’execució de la condemna depenia de l’enterado que signava el general Franco, que havia de corroborar personalment la condemna a mort o la commutació de la pena. Aquell mateix dia 14 arribava a Madrid l’enterado.
La vigília de l’execució, el president Companys deixà uns darrers escrits que són el seu testament polític. Tant en les lletres dirigides a la seva família, com en les adreçades al seu poble, totes tretes clandestinament de la presó per la seva germana Ramona, destaca sobretot la seva dignitat com a president de Catalunya.
En una carta dirigida a la seva filla Maria diu: «Filla meva, no ploris, ni t’entristeixis. Pensa en el teu fill, i en el teu marit, i segueix amb optimisme el camí de la teva vida. Et deixo un nom net de tota mala intenció i voluntat; moriré per Catalunya i pel que ella representa. Serà una mort bella, de què donaré gràcies a Déu, i dignificarà la meva humil persona.»
En la carta en què s’adreça al seu poble, acaba dient: «A tots els que m’han ofès perdono; a tots els que hagi pogut ofendre demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí; i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa i serenitat que m’omple en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya, i el que representa de Pau, Justícia i Amor. Lluís Companys.»
Resultat d'imatges de mort de lluis companys
El dia 15 d’octubre, festivitat de Santa Teresa, a les sis del matí d’un dia ennuvolat, Lluís Companys feia un petit passeig i fumava el seu últim cigarret, mentre ell i els seus botxins esperaven que es fes clar, condició que la llei espanyola exigia per executar la pena de mort. Després de llençar la burilla, ell mateix s’adreçà a la comitiva i els digué: «Vamos ya...»
Un soldat obria la marxa cap al lloc de l’execució, el Fossar de Santa Eulàlia. El noi, que portava una creu alçada, era seguit per dos soldats més que il·luminaven el camí amb dos potents focus de gasolina; a continuació marxava el president Companys, acompanyat dels dos sacerdots i del defensor, els quals eren seguits pel jutge militar, el governador de la fortalesa i altres persones afectes al règim. Tancava la comitiva un piquet de la Guàrdia Civil manat per un oficial. En arribar al fossar, Companys tornà a parlar de forma animada amb els dos sacerdots, i dins el silenci impressionant, s’acomiadà dels seus acompanyants més immediats i, molt especialment, del seu defensor.
Resultat d'imatges de judici a lluís companys
L’escamot que l’havia d’executar estava format per soldats d’infanteria, que rebien ordres d’un jove tinent que havia estat elegit per torn rigorós. Segons els testimonis presencials, estava visiblement impressionat.
De cara a l’escamot d’execució, després de rebutjar que li embenessin els ulls, pronuncià les seves darreres paraules: «Per Catalunya!», que encara ressonaven en l’aire fred del matí després de ser abatut. El jove oficial li donà el tret de gràcia, que hagué de repetir. Cap a dos quarts de set del matí moria el president de Catalunya, Lluís Companys. Havia mort un home, però acabava de néixer un mite.
Resultat d'imatges de judici a lluís companys
El comte de Güell, Joan Antoni de Güell i López, l’últim alcalde de Barcelona durant la Monarquia d’Alfons XIII, va saber copsar amb lucidesa el significat de la mort del president Lluís Companys. Al seu Journal d’expatrié catalan, publicat a l’exili, va escriure: «Companys presidí i governà Catalunya en les hores més tristes i amargues de la seva història. Déu i la Història jutjaran la seva vida. Nosaltres, els catalans, no oblidarem mai la seva mort.»

La més rigorosa censura va impedir que se’n publiqués cap nota a la premsa. El silenci, però, es va anar trencant a poc a poc. La notícia de la seva execució es va anar estenent. A partir de les notes que el consolat alemany a Barcelona enviava a Berlín i que la premsa internacional recollia, es van anar sabent més detalls del cas de Companys. Que era com dir el cas de Catalunya. La dictadura franquista va continuar el seu intent de genocidi. Es va haver d’esperar que es produís un relleu generacional perquè la memòria de Companys fos reivindicada públicament. Al capdavall, les bales dirigides contra ell pretenien atemptar no només contra la seva persona sinó també contra la vida i l’ésser del país que ell representava, i pel qual morí després de ser torturat i vexat. Així, i més enllà de les crítiques que pogués despertar la seva trajectòria política, Companys esdevenia definitivament el president del poble.
La seva germana Ramona demostrà un coratge a l’altura del del seu germà afusellat. El seu cunyat Ramon Puig, el marit de la germana Maria de l’Alba, adquirí un nínxol a nom de Ramona al Cementiri Nou de Montjuïc, per evitar que el cos del president anés a parar a la fossa comuna de la Pedrera. Després de l’execució del seu germà, Ramona anà de seguida a la fossa comuna, on aconseguí aturar els tràmits per enterrar-l’hi i que li concedissin el permís per a traslladar el cos al taüt que ella havia dut, de fusta noble de roure cascall, per poder enterrar el president amb la dignitat que pel seu rang li corresponia. Ella mateixa, després de desclavar el taüt on jeia el mort, li va canviar el vestit esquinçat i tacat de sang per un de net i a la fi el traslladà al nínxol adquirit pel seu cunyat.

Resultat d'imatges de mort de lluis companys
El 3 de març de 1998, les restes de Carme Ballester, la segona esposa del president de la Generalitat Lluís Companys, morta el 1972, i les del fill del president, Lluís Companys i Micó, mort el 1954, van ser enterrades al panteó familiar del cementiri de Montjuïc, en un acte al qual assistiren l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol i Soley, el president del Parlament, Joan Reventós i Carner, i l’alcalde de Barcelona, Joan Clos i Matheu.
Text:  Josep Maria Solé i Sabaté.