dijous, 29 de setembre de 2016

CARTES DES DE L'EXILI. Quan Miguel de Unamuno s’enfrontà al General Millán Astray en públic.

Benvolgut Peret;
He sabut que la batlessa de Madrid, la senyora Carmena, ha manat llevar el rètol d'un carrer madrileny que fins ara era anomenat, carrer del General Millán Astray, i la substituït pel de carrer de La Inteligencia. Amb aquest fet he de pensar que la batlessa Carmena ha tornat la patata calenta al general feixista d'un fet que succeir a la Universitat de Salamanca, entre Miguel de Unamuno i el susdit general el dia 12 d'octubre de 1936. Si em permets et contaré el desagradable incident verbal entre un home intel·ligent i un general curt de gambals cegat per un feixisme eufòric. La història d'aquest fet és una mica llarga, però val la pena llegir-lo per entendre l'actuació de la senyora Carmena.
Com t'he dit, els fets ocorregueren un dilluns 12 d'octubre de 1936 i foren testimonis, entre un nombrós públic, la seyora Carmen Polo de Franco i el bisbe de Salamanca, aleshores el català Pla i Daniel, un bisbe acèrrim al franquisme. Els protagonistes principals; el General Millán Astray i Miguel de Unamuno. L'escenari, la Universitat de Salamanca.

«Quan Miguel de Unamuno s’enfrontà al General Millán Astray en públic.»
“¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!” (frase citada pel feixista i acèrrim al franquisme Millán Astray, el 12 d’octubre de 1936 a la Universitat de Salamanca).
El 12 d'octubre de l'any 1936 i per celebrar el primer Dia de la Raça després de l'alçament de l'Exèrcit Nacional, la Universitat de Salamanca es va vestir de gala. Aquesta celebració, transformada en Festa Nacional en 1918 per Llei d'Alfonso XIII, anava a tenir la seva continuació en aquesta capital castellana, però ja amb els Exèrcits Nacionals com a amfitrions.
Per a tal ocasió es va cedir la tan anomenada Universitat de Salamanca. En ella es van congregar diferents personalitats tant de la vida social i intel•lectual com del recentment creat Govern Militar, d'aquests foren bastants més. D'entre els assistents podríem destacar a José María Pemán, convidat personalment a l'acte per Unamuno; Carmen Polo, esposa de Franco; Enrique Pla i Deniel, Bisbe de la ciutat; i don Miguel de Unamuno, com a Rector de la universitat, així com a diferents professors de la institució acadèmica.
L'acte es va iniciar amb don Miguel, anunciant: "Yo presido esta fiesta en nombre del Jefe del Gobierno del Estado", cosa que va interpretar malament, per començar, el General Astray, segons les seves paraules, com un rebuig a la figura de Franco quan no fou anunciat el seu nom com a Cap de l'Estat.
Miguel de Unamuno, el que tan sols uns mesos enrere s'havia significat del bàndol colpista, recolzant la causa i creient que portaria una regeneració de la República i de la situació política en la qual s'havia viscut, acabant amb aquella Espanya republicanitzada que volia acabar amb la civilització occidental cristiana o imposant certes normes per sobre de l'interès general, havia vist que després dels primers mesos del cop d'estat, els revoltats s'havien convertit en uns sanguinaris assassins. Prova d'això van ser els afusellaments de varis dels seus amics entre els quals hi havia, l'Alcalde de Salamanca per Esquerra Republicana, Cast Prieto, el del Regidor Andrés Mans, el de Salvador Vila alumne seu molt volgut, afusellat en Alfaca, el del pastor protestant Atilano Coco i el que possiblement més sensació li va causar, el del poeta i dramaturg Federico García Lorca, així com la detenció i empresonament del seu amic Filiberto Villalobos.
Mentre els uns i els altres van anar realitzant les seves dissertacions, don Miguel, anava mastegant el seu discurs final, doncs era a ell a qui li correspondria tancar l'acte si ho creia convenient, una cosa que no tenia del tot decidit. Especialment desagradable li degué resultar la intervenció del catedràtic Maldonado Guevara, quan amb especial vehemència va arremetre contra bascos i catalans.
Finalitzada la seva intervenció, el Paranimf es va omplir de “¡Viva España!” i “¡Viva la muerte!, crid aquest últim d’un dels militars legionaris, que com a guàrdia pretoriana escortaven al General Legionari.
El General Millán Astray, possiblement portat per l'ambient o pels ànims enfervorits que en aquells moments inundaven la sala, llançà a la multitud un més que incendiari advertiment, com quedà recollit en un periòdic de tiratge nacional:
“Cataluña y el País Vasco, el País Vasco i Cataluña son cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos. El fascismo i el ejército arrancarán a la gente para restaurar en la tierra el sagrado reino nacional. Cada socialista, cada republicano y cada uno de ellos sin excepción y, huelga añadirlo, cada comunista es un rebelde contra el Gobierno Nacional”.
Unamuno que s'havia dedicat a anar prenent notes de tot allò que possiblement no li agradava en el revers d'una carta que li havia enviat Enriqueta Carbonel, dona de Atilano Coco, en la qual li demanava que intercedís pel seu marit, va arribar al punt de no poder aguantar més la seva incomoditat, i fent gala de la seva forta personalitat, s'aixecà del seu seient, gairebé ja finalitzat l'acte i dirigint-se a tots en general i en alguns en particular, va exclamar:
"Me conocéis bien y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio. A veces, quedarse callado equivale a mentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescencia. Quiero hacer algunos comentarios al discurso, por llamarlo de algún modo, del profesor Maldonado, que se encuentra entre nosotros. Se ha hablado aquí de guerra internacional en defensa de la civilización cristiana; yo mismo lo hice otras veces. Pero no, la nuestra es sólo una guerra incivil. Vencer no es convencer, y hay que convencer, sobre todo, y no puede convencer el odio que no deja lugar para la compasión. Dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes llamándolos anti-España; pues bien, con la misma razón pueden ellos decir lo mismo. El señor obispo, lo quiera o no lo quiera, es catalán, nacido en Barcelona, y aquí está para enseñar la doctrina cristiana que no queréis conocer. Yo mismo, como sabéis, nací en Bilbao y llevo toda mi vida enseñando la lengua española”
Millan Astray, coix, manc i amb un més que notable pegat negre en el seu ull dret, que ben bé hagués pogut ser la reencarnació d’aquell altre insigne militar, l'Almirall Blas de Lezo, que donà “glòria a Espanya allà pel segle XVIII”, no donava crèdit al fet que algú s'estigués regirant contra les idees establertes i tirés a baix l'acte amb un discurs no premeditat, es regira en el seu seient, s'alça i veu en crit exclama: “Viva la muerte”, resposta com per una sola veu per molts dels allí reunits.
Sense deixar-se acoquinar pels crits de Millán i tots els seus acòlits, Unamuno els va donar replica, continuant el seu discurs:
“Acabo de oír el necrófilo e insensato grito "¡Viva la muerte!". Esto me suena lo mismo que "¡Muera la vida!". Y yo, que he pasado mi vida componiendo paradojas que excitaban la ira de algunos que no las comprendían he de deciros, como experto en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. Como ha sido proclamada en homenaje al último orador, entiendo que va dirigida a él, si bien de una forma excesiva y tortuosa, como testimonio de que él mismo es un símbolo de la muerte. El general Millán Astray es un inválido. No es preciso que digamos esto con un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero los extremos no sirven como norma. Desgraciadamente en España hay actualmente demasiados mutilados. Y, si Dios no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más. Me atormenta el pensar que el general Millán Astray pudiera dictar las normas de la psicología de las masas. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, que era un hombre, no un superhombre, viril y completo a pesar de sus mutilaciones, un inválido, como he dicho, que no tenga esta superioridad de espíritu es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo cómo se multiplican los mutilados a su alrededor. El general Millán Astray desea crear una España nueva, creación negativa sin duda, según su propia imagen. Y por eso quisiera una España mutilada.
"Y tengo que manifestar mi protesta porque damas españolas que dicen ser cristianas y que llevan en sus pechos emblemas que acreditan a que si lo son, se recreen presenciando fusilamientos en esta zona".

Amb la cara desencaixada i fora de si, realitzant més que notables moviments nerviosos, el fundador de la Legió intenta fer-se notar per sobre de la cridòria general, alguna cosa que li resulta impossible. Només l'escolten les seves veus més properes, entre ells Unamuno. Sembla ser que és en aquest moment, perquè les diferents versions es contraposen, quan el General demana la paraula a Unamuno per poder parlar, sent denegada amb un rotund: "No hay palabra".
Iracund i fora de si, Millán Astray li amolla: "Si esto es inteligencia, ¡muera la inteligencia!".
Unamuno, que des de l'estrada, continua donant rèplica al iracund General, li respon:
"Éste es el templo de la inteligencia, y yo soy su sumo sacerdote. Vosotros estáis profanando su sagrado recinto. Yo siempre he sido, diga lo que diga el proverbio, un profeta en mi propio país. Venceréis, porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis, porque para convencer hay que persuadir. Y para persuadir necesitaréis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil el pediros que penséis en España".
Alguns dels legionaris que acompanyava al General Astray realitzen un moviment intimidatori aproximant-se a l'estrada, apuntant, segons versions, amb les seves armes a don Miguel. Els esbroncs i els gestos amenaçadors d'alguns dels allà reunits són més que evidents. És en aquest precís moment i veient el caire que podien prendre els esdeveniments, sobretot tement per la integritat física de Unamuno, quan la senyora de Franco fa cridar al seu escorta perquè els treguin al més aviat possible d'allà. Millán Astray, totalment fora de si, li crida furibúndamente: "¡Dele el brazo a la señora, dele el brazo a la señora!".
Carmen Polo agafa del braç al vell professor i inicien juntament amb el Bisbe el recorregut pels passadissos de la planta baixa de l'històric edifici que els portarà, entre una multitud amb els braços alçats realitzant la salutació feixista, fins al vehicle que l'estava esperant en la porta posterior de la Universitat, al costat de la Plaça de Anaya, partint cap a l'habitatge que ocupava per aquells anys, l'encara Rector.
Però segons la versió de Millán Astray, don Miguel va refusar donar-li en un primer moment el braç a la senyora de Franco, cosa que va corregir després dels crits del General, sent acompanyats pel propi militar fins a la porta del vehicle. Aquí i continuant amb la seva versió, D. Miguel va rebutjar ser portat fins al seu habitatge i va optar per fer-ho caminant, sent acompanyat fins a ella pel periodista Víctor Ruíz Albéniz, avi d'Alberto Ruíz Gallardón.
Aquesta mateixa tarda don Miguel, va acudir, com ho solia fer quotidianament, al casino on va ser novament esbroncat per algunes persones. Per evitar-li noves decepcions, el seu fill el condueix de bell nou a la seva casa d'on ja amb prou feines tornarà a abandonar-la fins a la seva defunció l'últim dia d'aquest mateix any.


Vet aqui el perquè del carrer de "La Inteligencia".