divendres, 14 d’octubre de 2016

Lluís Companys fou afusellat el 15 d'octubre de 1940 al Fossar de Santa Eulàlia, Castell de Montjuïc.


El 3 d’octubre de 1940 s’iniciava el procediment numero 23 468, «sumaríssimo Ordinario contra Luis Companys Jover por el delito de rebelión militar».
El dia 4 d’octubre Lluís Companys compareixia davant el jutge instructor a la mateixa presó de Montjuïc, on ratificà el que havia declarat a Madrid el 18 de setembre als locals de la Direcció General de Seguretat, davant els policies de la Brigada Político-Social.

La instrucció de la causa
Segons defensa Josep Benet en la seva anàlisi de la mort de Lluís Companys, els testimonis citats a declarar per ordre legal «para que comparezcan en este juzgado a la mayor brevedad posible, a Don Carlos Trias, a Don Pedro Armenteros Urbano, Don José Tapies Mestres, Don Antonio Fernández Argüelles, Don Joaquín María Balcells, Don Manuel Bravo Montero, Don Buenaventura Sánchez Cañete» foren triats amb l’únic criteri d’afavorir la rapidesa del procés. El judici era un simulacre, però calia que hi hagués testimonis.
Els cridats a declarar foren: el cap de la Delegació Provincial de FET i de les JONS i el cap de la Delegació Provincial d’Informació del mateix partit únic, dos antics funcionaris de la Generalitat, un metge que havia estat pres a la rereguarda republicana durant la guerra i que treballava a la Diputació Provincial de Barcelona restablerta pel règim franquista, un antic cap de policia que aleshores pertanyia als serveis d’informació de l’exèrcit, i finalment un magistrat de marcada actitud anticatalana, el nom del qual figurava en la relació d’implicats en l’aixecament militar del juliol del 1936.
Resultat d'imatges de judici a lluís companys
Ningú, doncs, que pogués declarar en favor de qui tant havia fet, malgrat les més adverses circumstàncies, per salvar la vida de milers de persones, moltes de les quals religiosos o religioses, durant el període revolucionari i la Guerra Civil.
Les acusacions més repetides durant el judici foren les de separatista, catalanista i polític d’esquerra, a banda d’altres acusacions injurioses —de lladre i altres de relatives a la seva vida privada—, que només perseguien el descrèdit. Les pitjors acusacions provenien de la Delegació Provincial d’Informació i Investigació de FET i de les JONS. Com han denunciat els historiadors, l’arxiu d’aquest organisme fou destruït impunement, en començar la transició política de la dictadura a la democràcia, per ordre de l’aleshores ministre franquista Rodolfo Martín Villa.
Resultat d'imatges de judici a lluís companys
El 7 d’octubre, acabats tots els interrogatoris, rebuts els informes i afegida la documentació lliurada per dos testimonis, reproduïda a la peça separada, el jutge dictava l’acta de processament.
El dimecres 9 d’octubre, la causa es traslladà al fiscal militar, que en determinà la qualificació provisional, el fet més destacat de la qual era l’acusació d’Enric de Querol i Duran, que havia participat en la fracassada revolta militar a Barcelona, i que sabia perfectament que mentia: «[...] iniciado en nuestra Patria el Glorioso Movimiento Nacional se opuso tenazmente a su triunfo […], autorizando o cuando menos consintiendo sin tomar providencia alguna para impedirlo, el reparto de armas que con profusión se hizo en esta ciudad entre elementos extremistas e integrantes del Frente Popular y con las que hizo frente al Ejército Nacional.»
L’execució
Les germanes de Companys, Ramona, Maria de les Neus i Maria de l’Alba, que no sabien que se celebrava el judici, van arribar a la sala quan ja s’havia acabat. Després de molt insistir, obtingueren permís del jutge militar, el general Ramon de Puig, per a visitar el seu germà, amb el qual van poder passar unes tres hores.
Resultat d'imatges de judici a lluís companys
La integritat de Companys és palesa en els informes secrets del SIE (Servicios de Información del Ejército). L’execució de la condemna depenia de l’enterado que signava el general Franco, que havia de corroborar personalment la condemna a mort o la commutació de la pena. Aquell mateix dia 14 arribava a Madrid l’enterado.
La vigília de l’execució, el president Companys deixà uns darrers escrits que són el seu testament polític. Tant en les lletres dirigides a la seva família, com en les adreçades al seu poble, totes tretes clandestinament de la presó per la seva germana Ramona, destaca sobretot la seva dignitat com a president de Catalunya.
En una carta dirigida a la seva filla Maria diu: «Filla meva, no ploris, ni t’entristeixis. Pensa en el teu fill, i en el teu marit, i segueix amb optimisme el camí de la teva vida. Et deixo un nom net de tota mala intenció i voluntat; moriré per Catalunya i pel que ella representa. Serà una mort bella, de què donaré gràcies a Déu, i dignificarà la meva humil persona.»
En la carta en què s’adreça al seu poble, acaba dient: «A tots els que m’han ofès perdono; a tots els que hagi pogut ofendre demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí; i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa i serenitat que m’omple en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya, i el que representa de Pau, Justícia i Amor. Lluís Companys.»
Resultat d'imatges de mort de lluis companys
El dia 15 d’octubre, festivitat de Santa Teresa, a les sis del matí d’un dia ennuvolat, Lluís Companys feia un petit passeig i fumava el seu últim cigarret, mentre ell i els seus botxins esperaven que es fes clar, condició que la llei espanyola exigia per executar la pena de mort. Després de llençar la burilla, ell mateix s’adreçà a la comitiva i els digué: «Vamos ya...»
Un soldat obria la marxa cap al lloc de l’execució, el Fossar de Santa Eulàlia. El noi, que portava una creu alçada, era seguit per dos soldats més que il·luminaven el camí amb dos potents focus de gasolina; a continuació marxava el president Companys, acompanyat dels dos sacerdots i del defensor, els quals eren seguits pel jutge militar, el governador de la fortalesa i altres persones afectes al règim. Tancava la comitiva un piquet de la Guàrdia Civil manat per un oficial. En arribar al fossar, Companys tornà a parlar de forma animada amb els dos sacerdots, i dins el silenci impressionant, s’acomiadà dels seus acompanyants més immediats i, molt especialment, del seu defensor.
Resultat d'imatges de judici a lluís companys
L’escamot que l’havia d’executar estava format per soldats d’infanteria, que rebien ordres d’un jove tinent que havia estat elegit per torn rigorós. Segons els testimonis presencials, estava visiblement impressionat.
De cara a l’escamot d’execució, després de rebutjar que li embenessin els ulls, pronuncià les seves darreres paraules: «Per Catalunya!», que encara ressonaven en l’aire fred del matí després de ser abatut. El jove oficial li donà el tret de gràcia, que hagué de repetir. Cap a dos quarts de set del matí moria el president de Catalunya, Lluís Companys. Havia mort un home, però acabava de néixer un mite.
Resultat d'imatges de judici a lluís companys
El comte de Güell, Joan Antoni de Güell i López, l’últim alcalde de Barcelona durant la Monarquia d’Alfons XIII, va saber copsar amb lucidesa el significat de la mort del president Lluís Companys. Al seu Journal d’expatrié catalan, publicat a l’exili, va escriure: «Companys presidí i governà Catalunya en les hores més tristes i amargues de la seva història. Déu i la Història jutjaran la seva vida. Nosaltres, els catalans, no oblidarem mai la seva mort.»

La més rigorosa censura va impedir que se’n publiqués cap nota a la premsa. El silenci, però, es va anar trencant a poc a poc. La notícia de la seva execució es va anar estenent. A partir de les notes que el consolat alemany a Barcelona enviava a Berlín i que la premsa internacional recollia, es van anar sabent més detalls del cas de Companys. Que era com dir el cas de Catalunya. La dictadura franquista va continuar el seu intent de genocidi. Es va haver d’esperar que es produís un relleu generacional perquè la memòria de Companys fos reivindicada públicament. Al capdavall, les bales dirigides contra ell pretenien atemptar no només contra la seva persona sinó també contra la vida i l’ésser del país que ell representava, i pel qual morí després de ser torturat i vexat. Així, i més enllà de les crítiques que pogués despertar la seva trajectòria política, Companys esdevenia definitivament el president del poble.
La seva germana Ramona demostrà un coratge a l’altura del del seu germà afusellat. El seu cunyat Ramon Puig, el marit de la germana Maria de l’Alba, adquirí un nínxol a nom de Ramona al Cementiri Nou de Montjuïc, per evitar que el cos del president anés a parar a la fossa comuna de la Pedrera. Després de l’execució del seu germà, Ramona anà de seguida a la fossa comuna, on aconseguí aturar els tràmits per enterrar-l’hi i que li concedissin el permís per a traslladar el cos al taüt que ella havia dut, de fusta noble de roure cascall, per poder enterrar el president amb la dignitat que pel seu rang li corresponia. Ella mateixa, després de desclavar el taüt on jeia el mort, li va canviar el vestit esquinçat i tacat de sang per un de net i a la fi el traslladà al nínxol adquirit pel seu cunyat.

Resultat d'imatges de mort de lluis companys
El 3 de març de 1998, les restes de Carme Ballester, la segona esposa del president de la Generalitat Lluís Companys, morta el 1972, i les del fill del president, Lluís Companys i Micó, mort el 1954, van ser enterrades al panteó familiar del cementiri de Montjuïc, en un acte al qual assistiren l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol i Soley, el president del Parlament, Joan Reventós i Carner, i l’alcalde de Barcelona, Joan Clos i Matheu.
Text:  Josep Maria Solé i Sabaté.



dijous, 29 de setembre de 2016

CARTES DES DE L'EXILI. Quan Miguel de Unamuno s’enfrontà al General Millán Astray en públic.

Benvolgut Peret;
He sabut que la batlessa de Madrid, la senyora Carmena, ha manat llevar el rètol d'un carrer madrileny que fins ara era anomenat, carrer del General Millán Astray, i la substituït pel de carrer de La Inteligencia. Amb aquest fet he de pensar que la batlessa Carmena ha tornat la patata calenta al general feixista d'un fet que succeir a la Universitat de Salamanca, entre Miguel de Unamuno i el susdit general el dia 12 d'octubre de 1936. Si em permets et contaré el desagradable incident verbal entre un home intel·ligent i un general curt de gambals cegat per un feixisme eufòric. La història d'aquest fet és una mica llarga, però val la pena llegir-lo per entendre l'actuació de la senyora Carmena.
Com t'he dit, els fets ocorregueren un dilluns 12 d'octubre de 1936 i foren testimonis, entre un nombrós públic, la seyora Carmen Polo de Franco i el bisbe de Salamanca, aleshores el català Pla i Daniel, un bisbe acèrrim al franquisme. Els protagonistes principals; el General Millán Astray i Miguel de Unamuno. L'escenari, la Universitat de Salamanca.

«Quan Miguel de Unamuno s’enfrontà al General Millán Astray en públic.»
“¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!” (frase citada pel feixista i acèrrim al franquisme Millán Astray, el 12 d’octubre de 1936 a la Universitat de Salamanca).
El 12 d'octubre de l'any 1936 i per celebrar el primer Dia de la Raça després de l'alçament de l'Exèrcit Nacional, la Universitat de Salamanca es va vestir de gala. Aquesta celebració, transformada en Festa Nacional en 1918 per Llei d'Alfonso XIII, anava a tenir la seva continuació en aquesta capital castellana, però ja amb els Exèrcits Nacionals com a amfitrions.
Per a tal ocasió es va cedir la tan anomenada Universitat de Salamanca. En ella es van congregar diferents personalitats tant de la vida social i intel•lectual com del recentment creat Govern Militar, d'aquests foren bastants més. D'entre els assistents podríem destacar a José María Pemán, convidat personalment a l'acte per Unamuno; Carmen Polo, esposa de Franco; Enrique Pla i Deniel, Bisbe de la ciutat; i don Miguel de Unamuno, com a Rector de la universitat, així com a diferents professors de la institució acadèmica.
L'acte es va iniciar amb don Miguel, anunciant: "Yo presido esta fiesta en nombre del Jefe del Gobierno del Estado", cosa que va interpretar malament, per començar, el General Astray, segons les seves paraules, com un rebuig a la figura de Franco quan no fou anunciat el seu nom com a Cap de l'Estat.
Miguel de Unamuno, el que tan sols uns mesos enrere s'havia significat del bàndol colpista, recolzant la causa i creient que portaria una regeneració de la República i de la situació política en la qual s'havia viscut, acabant amb aquella Espanya republicanitzada que volia acabar amb la civilització occidental cristiana o imposant certes normes per sobre de l'interès general, havia vist que després dels primers mesos del cop d'estat, els revoltats s'havien convertit en uns sanguinaris assassins. Prova d'això van ser els afusellaments de varis dels seus amics entre els quals hi havia, l'Alcalde de Salamanca per Esquerra Republicana, Cast Prieto, el del Regidor Andrés Mans, el de Salvador Vila alumne seu molt volgut, afusellat en Alfaca, el del pastor protestant Atilano Coco i el que possiblement més sensació li va causar, el del poeta i dramaturg Federico García Lorca, així com la detenció i empresonament del seu amic Filiberto Villalobos.
Mentre els uns i els altres van anar realitzant les seves dissertacions, don Miguel, anava mastegant el seu discurs final, doncs era a ell a qui li correspondria tancar l'acte si ho creia convenient, una cosa que no tenia del tot decidit. Especialment desagradable li degué resultar la intervenció del catedràtic Maldonado Guevara, quan amb especial vehemència va arremetre contra bascos i catalans.
Finalitzada la seva intervenció, el Paranimf es va omplir de “¡Viva España!” i “¡Viva la muerte!, crid aquest últim d’un dels militars legionaris, que com a guàrdia pretoriana escortaven al General Legionari.
El General Millán Astray, possiblement portat per l'ambient o pels ànims enfervorits que en aquells moments inundaven la sala, llançà a la multitud un més que incendiari advertiment, com quedà recollit en un periòdic de tiratge nacional:
“Cataluña y el País Vasco, el País Vasco i Cataluña son cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos. El fascismo i el ejército arrancarán a la gente para restaurar en la tierra el sagrado reino nacional. Cada socialista, cada republicano y cada uno de ellos sin excepción y, huelga añadirlo, cada comunista es un rebelde contra el Gobierno Nacional”.
Unamuno que s'havia dedicat a anar prenent notes de tot allò que possiblement no li agradava en el revers d'una carta que li havia enviat Enriqueta Carbonel, dona de Atilano Coco, en la qual li demanava que intercedís pel seu marit, va arribar al punt de no poder aguantar més la seva incomoditat, i fent gala de la seva forta personalitat, s'aixecà del seu seient, gairebé ja finalitzat l'acte i dirigint-se a tots en general i en alguns en particular, va exclamar:
"Me conocéis bien y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio. A veces, quedarse callado equivale a mentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescencia. Quiero hacer algunos comentarios al discurso, por llamarlo de algún modo, del profesor Maldonado, que se encuentra entre nosotros. Se ha hablado aquí de guerra internacional en defensa de la civilización cristiana; yo mismo lo hice otras veces. Pero no, la nuestra es sólo una guerra incivil. Vencer no es convencer, y hay que convencer, sobre todo, y no puede convencer el odio que no deja lugar para la compasión. Dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes llamándolos anti-España; pues bien, con la misma razón pueden ellos decir lo mismo. El señor obispo, lo quiera o no lo quiera, es catalán, nacido en Barcelona, y aquí está para enseñar la doctrina cristiana que no queréis conocer. Yo mismo, como sabéis, nací en Bilbao y llevo toda mi vida enseñando la lengua española”
Millan Astray, coix, manc i amb un més que notable pegat negre en el seu ull dret, que ben bé hagués pogut ser la reencarnació d’aquell altre insigne militar, l'Almirall Blas de Lezo, que donà “glòria a Espanya allà pel segle XVIII”, no donava crèdit al fet que algú s'estigués regirant contra les idees establertes i tirés a baix l'acte amb un discurs no premeditat, es regira en el seu seient, s'alça i veu en crit exclama: “Viva la muerte”, resposta com per una sola veu per molts dels allí reunits.
Sense deixar-se acoquinar pels crits de Millán i tots els seus acòlits, Unamuno els va donar replica, continuant el seu discurs:
“Acabo de oír el necrófilo e insensato grito "¡Viva la muerte!". Esto me suena lo mismo que "¡Muera la vida!". Y yo, que he pasado mi vida componiendo paradojas que excitaban la ira de algunos que no las comprendían he de deciros, como experto en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. Como ha sido proclamada en homenaje al último orador, entiendo que va dirigida a él, si bien de una forma excesiva y tortuosa, como testimonio de que él mismo es un símbolo de la muerte. El general Millán Astray es un inválido. No es preciso que digamos esto con un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero los extremos no sirven como norma. Desgraciadamente en España hay actualmente demasiados mutilados. Y, si Dios no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más. Me atormenta el pensar que el general Millán Astray pudiera dictar las normas de la psicología de las masas. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, que era un hombre, no un superhombre, viril y completo a pesar de sus mutilaciones, un inválido, como he dicho, que no tenga esta superioridad de espíritu es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo cómo se multiplican los mutilados a su alrededor. El general Millán Astray desea crear una España nueva, creación negativa sin duda, según su propia imagen. Y por eso quisiera una España mutilada.
"Y tengo que manifestar mi protesta porque damas españolas que dicen ser cristianas y que llevan en sus pechos emblemas que acreditan a que si lo son, se recreen presenciando fusilamientos en esta zona".

Amb la cara desencaixada i fora de si, realitzant més que notables moviments nerviosos, el fundador de la Legió intenta fer-se notar per sobre de la cridòria general, alguna cosa que li resulta impossible. Només l'escolten les seves veus més properes, entre ells Unamuno. Sembla ser que és en aquest moment, perquè les diferents versions es contraposen, quan el General demana la paraula a Unamuno per poder parlar, sent denegada amb un rotund: "No hay palabra".
Iracund i fora de si, Millán Astray li amolla: "Si esto es inteligencia, ¡muera la inteligencia!".
Unamuno, que des de l'estrada, continua donant rèplica al iracund General, li respon:
"Éste es el templo de la inteligencia, y yo soy su sumo sacerdote. Vosotros estáis profanando su sagrado recinto. Yo siempre he sido, diga lo que diga el proverbio, un profeta en mi propio país. Venceréis, porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis, porque para convencer hay que persuadir. Y para persuadir necesitaréis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil el pediros que penséis en España".
Alguns dels legionaris que acompanyava al General Astray realitzen un moviment intimidatori aproximant-se a l'estrada, apuntant, segons versions, amb les seves armes a don Miguel. Els esbroncs i els gestos amenaçadors d'alguns dels allà reunits són més que evidents. És en aquest precís moment i veient el caire que podien prendre els esdeveniments, sobretot tement per la integritat física de Unamuno, quan la senyora de Franco fa cridar al seu escorta perquè els treguin al més aviat possible d'allà. Millán Astray, totalment fora de si, li crida furibúndamente: "¡Dele el brazo a la señora, dele el brazo a la señora!".
Carmen Polo agafa del braç al vell professor i inicien juntament amb el Bisbe el recorregut pels passadissos de la planta baixa de l'històric edifici que els portarà, entre una multitud amb els braços alçats realitzant la salutació feixista, fins al vehicle que l'estava esperant en la porta posterior de la Universitat, al costat de la Plaça de Anaya, partint cap a l'habitatge que ocupava per aquells anys, l'encara Rector.
Però segons la versió de Millán Astray, don Miguel va refusar donar-li en un primer moment el braç a la senyora de Franco, cosa que va corregir després dels crits del General, sent acompanyats pel propi militar fins a la porta del vehicle. Aquí i continuant amb la seva versió, D. Miguel va rebutjar ser portat fins al seu habitatge i va optar per fer-ho caminant, sent acompanyat fins a ella pel periodista Víctor Ruíz Albéniz, avi d'Alberto Ruíz Gallardón.
Aquesta mateixa tarda don Miguel, va acudir, com ho solia fer quotidianament, al casino on va ser novament esbroncat per algunes persones. Per evitar-li noves decepcions, el seu fill el condueix de bell nou a la seva casa d'on ja amb prou feines tornarà a abandonar-la fins a la seva defunció l'últim dia d'aquest mateix any.


Vet aqui el perquè del carrer de "La Inteligencia".
                                                                                                                 

dilluns, 2 de maig de 2016

Versos de Diego Navarro Vicente, presoner al Campament dels Presos d'Artà.

 
Diego Navarro Vicente
Nascut dia 30 d'agost de 1918, era natural de Caudete, província d'Albacete, fou un dels molts presoners que passaren pel Campament dels Presos d'Artà entre l'any 1941 i 1942. Quan els presos foren traslladats a València, en recordança i a manera d'acomiadament de "Son Morey Alto", escrigué aquests versos que segueixen i que podeu consultar al bloc del seu fill:
http://guerracivilvivenciasdediegonavarro.blogspot.com.es/2011/05/guerra-civil-espanola.html, en el qual conta les seves vivències des de que la seva quinta, la quinta del 39, fou mobilitzada per anar al front.

Versos del Batallón de Trabajadores de Artá

«Adiós San Morei hermoso,
Adiós montañas peladas,
Adiós ya baile del oso,
Y peripecias pasadas
Adiós los gratos recuerdos
Adiós quimeras pasadas
Adiós sus bellos almendros
Y sus hermosas quimeras
Los agradables arbustos
Que sufrieron nuestros atracos
En los que tantos Polacos
Nos han dado tantos sustos
La cantina de la coja
De barrancas del tío Rico
Que sufrieron los atracos
De mil pesetas y pico.
Se acabo ó para nosotros
El oír por las mañanas
Al boqueras del corneta
Que nos tocaba diana.
Y para ser rebajado
Verle la cara al Portillo
Llevar el vientre relajado
Y la cabeza en el bolsillo.
El café del desayuno
Lleno de sapos y trapos
De moscas y escarabajos
Sin faltar bicho ninguno.
Y la llamada enseguida
Luego Sánchez con la lista
Por si alguno se descuida
Y olvidado se despierta.
Veinticinco para el agua
30 emboscados ,10 descalzos
4 o 5 pelmazos….
Que en uno de sus descuidos.
Se han despistao de la lista
Y se han ido a comer higos
Y resumidas las cuentas
Los que vamos a la pista
No somos más de 50
Al tajo vaya burrada
Buscar leña y hacer fuego
Y contarnos cuentos de hadas
Alerta que viene Bruno
El Capataz gordinflón
Que lleva en su barrigón
Más de 10 desayunos
7 panes ,2 jamones
3 kilos de salchichón
Una espuerta de melones
10 tortillas y un jamón
Ronca, chifla y vocifera
Deseando amedrentarnos
Porque vamos a marcharnos
Y la pista no prospera
Al fin toca el pito
Llega la gran desbandada
Pues tenemos en el suelo
La mantera preparada
Toca a pan el corneta
Y salimos de estampida
Pues se lo queda algún jeta
Si no acudes enseguida
Por fin tarari tarara
Segunda parte de fajina
Que ya van a repartir
Lo que queda en la cocina
De primer plato judías
Y de segundo lentejas
Que no los puedes mezclar
Porque están llenos de piedras
Se forma para reenganche
El borrego pa la izquierda
Bien aparejao de artes
Que si no con este palo a
A todos voy a moler
De pronto valla trabajo
Se ven 4…5…7…
Salir corriendo al retrete
Jiñandose patas abajo
Con el bocado en la boca
Y con terribles jaleos
Salimos fuera que toca
El corneta pal correo
Ya llego por fin la carta
Lo que interesa primero
Es, si nos dicen de casa
Que ya nos mandan dinero
Si es así vaya que salto
Empezamos a soñar….
Un kilo de boniatos
Dos kilos de sobrasada
Cinco pesetas de higos
Y seis chuscos con mermelada
De tabaco seis raciones
Comprándolas de adelantada
Que son dinero a montones
Vendiéndola en la estraperlada
Cuando se acaba el dinero
Todo se vuelve en pensar
Que es lo que vender primero
Para yo poder comprar
Una toalla se vende
La camisa se cambia
Como también el que quiera
El chusco por la comida
Se venden chuscos, tocino
¡Ay! que ricos higos vendo
Calla morros de cochino
Y no me hagas más estraperlo
Ya paso todo y por fin
Adiós pistas adiós higueras
Adiós hermosas cantinas
Donde cantan peteneras
Adiós ya vieja Parrala
Con su vara y su capote
De la eterna borrachera
Y de darnos tantos golpes
Adiós sucios peroleros
Adiós maquinas de rancho
Dejando a los cocineros
Nos vamos a quedar anchos
Que con sus malas entrañas
Y sus enormes desembarcos
Se daban terribles mañas
Para servir medios caros
Adiós nuestros cantineros
Quedar con vuestro destino
Robándoles a los otros
Y echándole agua al vino
A todos en general
Saludo en mi despedida
Aquel que se porto mal
Lo recogerá en su vida
En cambio en mi corazón
Guardare como un harén
Siempre con nosotros bien.»

Diego Navarro Vicente

Cartes des de l'Exili

Benvolgut Peret,
L’estratègia més convincent que un polític ha tenir en compte, entre altres coses, és mostrar-se proper a la gent del carrer com el més mortal dels mortals que pasturam damunt la terra i que inspiri una confiança inèdita. Han de pensar que la historia del país no l’escriuen tan sols ells, el poble planer també l’escriu més que no en fan comptes, perquè al final de tot això les urnes són les que manen amb el vot que el mateix poble diposita amb llibertat. Per tant, el problema i el pecat dels diputats d’aquesta curta i vergonyosa legislatura en la qual han incorregut ha estat que s’han excedit en la confiança del poble sense tenir-lo en compte una vegada més, a partir de que les urnes de dia 20 de desembre les donàs el suport legítim per a representar a la ciutadania la qual cosa, evidentment les seves ànsies pel poder i de governar han fet de tot això un fracàs estrepitós.

De bell nou ja tenim noves eleccions convocades, amb el gastòrum que tot això implica i que pagam entre tots. Milions d’euros és el cost que haurem de pagar de la nostra butxaca. Ara ve el temps de veure si ells mateixos, amb la seva eloqüència prepotent que han mantingut durant tot aquest temps seran capaços de convèncer a la gent de bell nou quan no han tingut manya de posar-se d’acord. Quin discursos faran ara que inspiri o motivi sí o sí a la gent quan sabem quasi amb certesa que l’únic debat serà de donar-se culpes del per què han fracassat per a formar un govern que garanteixi l’estabilitat del país? I mentre, el poble en pateix les conseqüències sense resoldre temes tant importants que ens pertanyen a tots coma ara l’atur, crear llocs de feina, la corrupció, la pujada d’imposts, les revisions cadastrals, un mal govern en funcions limitat de gambals, etc. Quins ànims poden donar aquesta quadrilla de diputats al poble quan tothom ja n’està més que fart d’ells? Mentre, ells han cobrat totes aquestes mesades per a no fer res i tan contents. La vergonya la tenen als peus i aquests fan olor.
Salut i força!


dilluns, 18 d’abril de 2016

Cartes des de l'exili.

Benvolgut Peret;
Avui hem tengut en Jaume Barraca i semblava que estava molt enfadat, perquè quan l’hem afinat que pujava cap a sa caseta d’ets Oguers ja el sentíem que xerrava tot sol. En Rabassó ja ha ben dit que li pareixia que la cosa no anava bé. Li hem demanat que punyetes tenia, i ell, baixant des carro amb un bot de cabra quan ha estat de peus a terra ha amollat un pet i s’ha concagat amb tots el polítics diputats de Madrid.
–“Sabeu que ho és de collonut! Des de desembre passat que hi hagué les eleccions generals no han tengut nassos de formar encara un govern estable entre tots. El que han fet fins ara no ha estat més que riurer-se’n del poble aquesta punyetera gent! El que han demostrat amb això és que no són capaços de fer res i que el poble no els importa el més mínim. Només les agrada una bona cadira a les Corts de Madrid amb internet, gratar-se la panxa tot el sant dia i a final de mes una bona paga amb les seves dietes. (Dame pan y dime tonto).
Al•lots, no anam de cap de ses maneres i si nosaltres encara hem de mantenir tota aquesta farrumalla indecent, de xerraires mentiders, el que haurien de fer és aplegar veles i agafar els atupinets i tothom cap a ca seva. És que no tenen vergonya!
I esperau encara, que la cosa no ha acabat. Si d’aqui a quinze dies no es posen d’acord, tornam anar a unes altres eleccions la qual cosa vol dir que durant tot aquest temps, que han estat amollant malediccions uns amb els altres i tota casta de mals noms que no duen en lloc, el poble sencer ens haurem de gratar les butxaques, primer per pagar a una gent que no han fet absolutament res, i segon bestreure tot el que ens costarà anar a unes noves eleccions. Clar, com que el poble paga, que les és a ells! I paga poble! Per a mi és igual que ens diguessin a la cara les mateixes paraules d’aquella diputada d’un partit de dretes quan digué des del seu Ascó i en castellà: "Que se jodán!" Idò, això és el mateix que ens diran; vos foteu!
Si fos per a mi, no cobrarien ni tres vellons de pesseta i de tots els qui hi ha ara no en deixaria que se’n presentàs cap, perquè entre tots han demostrat que són una pandilla d’inútils i estèrils polítics i que se n’aprofiten de la bona fe del poble que les va votar i de tots els contribuents.
Per tant, he arribat a la conclusió que cap d’ells valen la pena i que a tots només els interessa la comandera. Del poble, de la gent obrera i tot el que suposa governar un país passan tres quarts de quilo amb les seves unces.
Peret, no anam. Ara esperarem aquests quinze dies que queden de marge i a veure si d’una puta vegada se posen d’acord i comencen a governar el país, que per això la gent les hem votat.”
Peret, salutacions i bons viures.
Visca la Terra!!!

diumenge, 17 d’abril de 2016

ACTE D'HOMENATGE ALS REPRESALIATS DE MALLORCA AFUSELLATS A PORRERES

#‎Porreres‬ 16 d'abril de 2016

Aquest migdia a Porreres s'ha fet l'acte anual d'homenatge als que foren assassinats pels feixistes a l'oratori de Santa Creu, on actualment hi ha el Racó de la Memòria. Unes dues-centes persones han participat de l'acte que dignifica a tanta gent d'arreu de Mallorca que pels seus ideals democràtiques, que entenien prou bé el que significava les paraules, LLIBERTAT, PAU I PROSPERITAT, foren afusellades al costat del cementeri de #Porreres i enterrades a la fosa comuna de dit cementeri que ben aviat s'obrirà, amb el recolzament del Govern Balear, l'Ajuntament de Porreres i de l'Associació de Memòria Històrica de Mallorca, i així poder exhumar els més de docents cossos de les persones de molts indrets de l'illa que foren privades de la vida pels escamots feixistes. Entre ells hi ha també dos artanencs que foren afusellats: Vicenç Miquel Piris i Llorenç Muntaner Riera. 
Per a tots ells, REPÚBLICA I REPARACIÓ!










dilluns, 11 d’abril de 2016

Memòria Històrica d’Artà


Commemoració de la II República

 
Assistents a la Pujada al Campament dels Presos. 10 d'abril de 2016.


Pujada al Campament dels Presos

Diumenge passat dia 10 d’abril, organitzat per l’Associació dels Amics del Campament dels Soldats amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Artà i Parc Natural de la Península de Llevant, es va organitzar una pujada a peu fins al Campament dels Presos per tal d’homenatjar els represaliats republicans que foren presoners fent tasques forçades, com ara la coneguda carretera dels Soldats i les dependències de tot el recinte del campament. Per tal motiu, és de justicia que de d’una vegada per totes el topònim més encertat i just  és que es digui el Campament dels Presos i no dels Soldats com s’ha dit fins ara.


Les activitats que es dugueren a terme s’iniciaren al Centre d’Interpretació del Parc de Llevant, a les cases de la Curia Vella de baix amb una introducció explicativa per l’historiador i investigador de la guerra civil a Artà, Jaume Morey Sureda, amb unes fotografíes prou interessants sobre el campament fins ara desconegudes per a molta gent de les quals la majoria foren tretes de l’arxiu particular de Paulí Pallàs i Ferrer, presoner, i que a l’abril de 2012 en féu donació perquè quedassin dipositades al Fons Documental de l’Ajuntament d’Artà. Tant Morey com un representant de l’Associació d’Amics del Campament dels Soldats, Antoni Puig, arqueòleg, explicaren a la cinquantena d’assistents, les condicions que patiren els represaliats, marcades per la fam, la insalubritat i unes condicions de feina difícilment imaginables avui.



Presentació del llibre d’en Jaume Morey Sureda

Artà, llarg camí cap al desastre

Aprofitam l’avinentesa per dir-vos que divendres dia 15 d’abril a les 20 h, al saló d’actes del Teatre d’Artà hi haurà la presentación del llibre, amb dos volums, Artà, llarg camí cap al desastre escrit per Jaume Morey Sureda. A l’acte de presentació intervendrà Bartomeu Gili, batle d’Artà; Arnau Company Matas, historiador i coordinador de la col·lecció Guerra Civil a Mallorca, poble a poble; Maria Isabel Silva Ginard, reneta d’Antoni Ginard, Metler; i Jaume Morey, autor del llibre.




divendres, 1 d’abril de 2016

Tarda de nuvolades


 


Horabaixa de tard les nuvolades davallen, com l'ovella quan davalla de la muntanya per trobar redossa i aixopluc. Núvols que porten pluja i una mica de serenor. Observant la brusca des de l'altra banda de la finestra el temps convida a mirar fit a fit l'entorn o la contrada del paisatge. Llavors, l'hom es posa a pensar i a meditar embadalit com si d'un encant es tractés. Més amunt Es Verger espera.
Toni