dimarts, 29 de desembre de 2015

Aniversari del natalici de Pau Casals



Pau Casals i Defilló (el Vendrell, Baix Penedès, 29 de desembre de 1876 - San Juan, Puerto Rico, 22 d'octubre de 1973) fou un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. La seva interpretació d'El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins del modernisme català. Promogué fundacions per a l'impuls i la divulgació de la música. Pau Casals ha estat un dels violoncel·listes amb més talent del segle XX. Reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d'orquestra del seu temps, continua avui dia sent una icona musical de referència. Com a violoncel·lista va aportar canvis innovadors en l'execució del violoncel, que va convertir en un gran instrument solista. Com a director i mestre, buscava igualment la profunditat expressiva, l'essència musical que ell aconseguia amb el violoncel. Fritz Kreisler el va definir com «el rei de l'arquet» i Eugene Ormandy va dir de Pau Casals: «No és solament el més gran violoncel·lista, sinó possiblement el músic viu més extraordinari del món».



Segona República, Guerra Civil i exili



En proclamar-se la Segona República espanyola el 15 d'abril del 1931, va fer un concert a Montjuïc per celebrar aquest fet. El 1933 va rebutjar la invitació d'anar a tocar amb la Filharmònica de Berlín a causa de l'arribada al poder d'Adolf Hitler i les persecucions dels nazis. Gran aficionat als castells, va presidir els concursos de castells de Tarragona de 1932 i 1933. El 18 de juliol de 1936, durant la realització d'un assaig, conegué la notícia de l'aixecament militar de Francisco Franco. Quan les tropes de Franco ocupen Barcelona es va veure obligat a exiliar-se. Pau Casals va tornar a París, però l'any 1940 es va veure obligat a abandonar la ciutat a causa de l'entrada de les tropes alemanyes i juntament amb altres personatges se'n va anar a Amèrica del Nord. Segons les seves memòries, així com el que manifestà Albert E. Kahn el 1970, Casals va patir circumstàncies difícils durant els anys d'exili a Prada (fins al 1957), en part a causa de la seva voluntat de no abandonar els seus compatriotes exiliats internats a camps de concentració al sud-est de França durant la Segona Guerra Mundial i sota l'ocupació nazi. Mitjançant la celebració de concerts benèfics, va mirar de donar-los suport durant i després de la guerra. També, entre el 1938 i el 1940 Casals va donar més de 140.000 francs als catalans exiliats. També va escriure centenars de cartes a persones i organitzacions internacionals, per recaptar menjar, roba i medicaments. Molts d'aquests donatius els gestionava conjuntament amb dues organitzacions: Chaînes du Bonheur International i la Spanish Refugee Aid, de Nova York. «S'ha d'ajudar a tothom i encara ho puc fer, tot i que estic esgotant els meus recursos. A Espanya tots els meus béns han estat confiscats, inclosa casa meva. Però mentre serveixi per a aquesta tasca que m'he imposat, em quedaré aquí.» Pau Casals.


L'època a França va ser un període molt productiu musicalment parlant. Destaca el que va ser la seva obra més coneguda, l'oratori El Pessebre, que Pau Casals va començar a musicar el 1943 sobre un poema de Joan Alavedra. Uns anys més tard, amb l'ajuda del seu germà Enric, Pau Casals la va orquestrar i en va estrenar la versió definitiva el 17 de desembre de 1960 a Acapulco (Mèxic). Durant els deu anys següents, Pau Casals va dirigir El Pessebre als Estats Units, Mèxic, Anglaterra, França, Hongria, Alemanya, Argentina, Grècia, Israel, Suïssa, Itàlia, Puerto Rico, Veneçuela i El Salvador, entre altres, per passar a ser l'activitat musical més important dels seus últims anys.