dimarts, 29 de desembre de 2015

Aniversari del natalici de Pau Casals



Pau Casals i Defilló (el Vendrell, Baix Penedès, 29 de desembre de 1876 - San Juan, Puerto Rico, 22 d'octubre de 1973) fou un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. La seva interpretació d'El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins del modernisme català. Promogué fundacions per a l'impuls i la divulgació de la música. Pau Casals ha estat un dels violoncel·listes amb més talent del segle XX. Reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d'orquestra del seu temps, continua avui dia sent una icona musical de referència. Com a violoncel·lista va aportar canvis innovadors en l'execució del violoncel, que va convertir en un gran instrument solista. Com a director i mestre, buscava igualment la profunditat expressiva, l'essència musical que ell aconseguia amb el violoncel. Fritz Kreisler el va definir com «el rei de l'arquet» i Eugene Ormandy va dir de Pau Casals: «No és solament el més gran violoncel·lista, sinó possiblement el músic viu més extraordinari del món».



Segona República, Guerra Civil i exili



En proclamar-se la Segona República espanyola el 15 d'abril del 1931, va fer un concert a Montjuïc per celebrar aquest fet. El 1933 va rebutjar la invitació d'anar a tocar amb la Filharmònica de Berlín a causa de l'arribada al poder d'Adolf Hitler i les persecucions dels nazis. Gran aficionat als castells, va presidir els concursos de castells de Tarragona de 1932 i 1933. El 18 de juliol de 1936, durant la realització d'un assaig, conegué la notícia de l'aixecament militar de Francisco Franco. Quan les tropes de Franco ocupen Barcelona es va veure obligat a exiliar-se. Pau Casals va tornar a París, però l'any 1940 es va veure obligat a abandonar la ciutat a causa de l'entrada de les tropes alemanyes i juntament amb altres personatges se'n va anar a Amèrica del Nord. Segons les seves memòries, així com el que manifestà Albert E. Kahn el 1970, Casals va patir circumstàncies difícils durant els anys d'exili a Prada (fins al 1957), en part a causa de la seva voluntat de no abandonar els seus compatriotes exiliats internats a camps de concentració al sud-est de França durant la Segona Guerra Mundial i sota l'ocupació nazi. Mitjançant la celebració de concerts benèfics, va mirar de donar-los suport durant i després de la guerra. També, entre el 1938 i el 1940 Casals va donar més de 140.000 francs als catalans exiliats. També va escriure centenars de cartes a persones i organitzacions internacionals, per recaptar menjar, roba i medicaments. Molts d'aquests donatius els gestionava conjuntament amb dues organitzacions: Chaînes du Bonheur International i la Spanish Refugee Aid, de Nova York. «S'ha d'ajudar a tothom i encara ho puc fer, tot i que estic esgotant els meus recursos. A Espanya tots els meus béns han estat confiscats, inclosa casa meva. Però mentre serveixi per a aquesta tasca que m'he imposat, em quedaré aquí.» Pau Casals.


L'època a França va ser un període molt productiu musicalment parlant. Destaca el que va ser la seva obra més coneguda, l'oratori El Pessebre, que Pau Casals va començar a musicar el 1943 sobre un poema de Joan Alavedra. Uns anys més tard, amb l'ajuda del seu germà Enric, Pau Casals la va orquestrar i en va estrenar la versió definitiva el 17 de desembre de 1960 a Acapulco (Mèxic). Durant els deu anys següents, Pau Casals va dirigir El Pessebre als Estats Units, Mèxic, Anglaterra, França, Hongria, Alemanya, Argentina, Grècia, Israel, Suïssa, Itàlia, Puerto Rico, Veneçuela i El Salvador, entre altres, per passar a ser l'activitat musical més important dels seus últims anys.

dilluns, 28 de desembre de 2015

Passant pel Mur de la Momòria. Ciutat de Mallorca.


foto de Toni Esteva.
L'altre dia vaig voler mostrar i donar a conèixer als meus fills, Tomeu i Bernat, el Mur de la Memòria ubicat al cementeri municipal de Ciutat de Mallorca. De les meves humils explicacions del que allà va succeir no podien entendre el per què hagueren de matar a tanta gent innocent per defensar uns ideals, conclusions que encara ara, en general, no s'entenen.
Vull que coneguin la història negre d'aquella Espanya de la guerra civil, perquè no voldria que en un futur es tornàs a repetir. L'oblit no duu en lloc; tan sols porta al desconeixement del que va passar i perquè. Coneixent la nostra història ens ajuda a entendre el nostre present per a lluitar a millorar el futur.

Emili Darder i Cànaves. (Palma, 20 de juny de 1895 - 24 de febrer de 1937) fou el darrer batle republicà de Palma. Metge i polític, fou afusellat el24 de febrer de 1937 per les tropes franquistes durant la guerra civil. Metge de professió, progressista, mallorquinista i catòlic, fou un dels intel•lectuals mallorquins més compromesos en la modernització i recuperació nacional de l'illa.
Quan esclatà la Guerra Civil, va ésser detingut el 20 de juliol del 1936 i tancat al Castell de Bellver. El desembre del 1936 se li embargaren béns per valor de dos milions de pessetes. Sotmès a consell de guerra, fou condemnat a mort encara que el fiscal només n'havia demanat 20 anys de presó. El 24 de febrer del 1937, tot i trobar-se greument malalt, fou afusellat al cementeri de Palma, assegut a una cadira, perquè no podia mantenir-se dret, juntament amb Antoni Maria Ques Ventanyol, Alexandre Jaume Rosselló i Antoni Mateu Ferrer.

Antoni Maria Ques Ventayol, Torró, (Alcúdia 1889 - Palma 1937) fou un polític republicà i empresari mallorquí. Posseïa una important fortuna i va ser accionista de la Companyia Transmediterrània i apoderat de la Banca March. Tengué negocis a mitges amb Joan March, el pare del qual ja estava associat al seu pare. Pregonà el pacifisme i fou capdavanter del Rotary Club que comprà la casa de Juníper Serra a Petra (Mallorca). Milità en el Partit Liberal de Joan March i Ordinas, però evolucionà cap al republicanisme. El 1934, fou un dels fundadors d'Esquerra Republicana Balear i ocupà el càrrec de comptador en el comitè executiu d'aquest partit. A més, lliurà importants quantitats de doblers a ERB. Fou detengut quan s'inicià la Guerra Civil i va ser condemnat a mort per un Consell de Guerra. Va ser afusellat amb Emili Darder, Alexandre Jaume Rosselló i Antoni Mateu el 24 de febrer de 1937 en el cementeri de Palma. 

Alexandre Jaume Rosselló, (Montevideo 1879 - Palma, 24 de febrer de 1937) fou un polític socialista mallorquí, nebot del polític liberal Alexandre Rosselló Pastor.
Pertanyia a una família acomodada, va estudiar dret a les Universitats de Barcelona, València, Madrid i París, El 1904 fou nomenat cònsol d'Uruguai a Palma i milità en el Partit Liberal, amb el qual fou escollit regidor de l'ajuntament de Palma, però poc després renuncià en protesta pels caciquisme polític. Molt amic de Gabriel Alomar i Villalonga i de Llorenç Bisbal i Barceló, s'apropà al PSOE, partit al que s'afilià el 1919.
Mantingué una notable activitat periodística, col•laborant a El Socialista, Última Hora i El Obrero Balear però es mantingué vinculat a Joan March Ordinas i el 1923 es va veure implicat en la lluita entre vergueristes i antivergueristes, raó per la qual s'hagué de donar de baixa temporalment del partit. Quan s'instaurà la dictadura de Primo de Rivera s'oposà a col•laborar-hi com Indalecio Prieto. El dia de la proclamació de la Segona República E
spanyola, fou alcalde interí de Palma per malaltia de Llorenç Bisbal. A les eleccions generals espanyoles de 1931 i a les de 1933 fou elegit diputat per la conjunció republicano-socialista. Malgrat la seva actitud pancatalanista, mantengué reticències quant a la concessió d'un estatut d'autonomia per a les Illes Balears.
A les eleccions generals espanyoles del 1936 fou candidat del Front Popular però no aconseguí escó. El 19 de juliol de 1936 fou detengut al port de Pollença i empresonat al castell de Bellver per les autoritats sublevades. Acusat falsament de participar en la preparació d'un inexistent moviment soviètic, el 16 de febrer de 1937 fou condemnat a mort i afusellat el dia 24 amb Antoni Maria Ques Ventanyol, Emili Darder i Antoni Mateu Ferrer. 

Antoni Mateu Ferrer (Inca, 1901 - Palma, 1937) fou un polític mallorquí. Militant republicà, fou batle d'Inca el 1932-1933. Durant la seva administració es crearen la banda municipal, la biblioteca municipal i el laboratori de la casa Bressol, es construïren l'Escola Graduada, l'Escola d'Arts i Oficis i el dispensari de la Casa de Socors. També es va comprar un solar en el camí vell de Llubí per construir-hi una altra escola i es va fer un projecte de conservació dels molins d'Inca.
El 1934, fou un dels fundadors d'Esquerra Republicana Balear i en féu part del comitè executiu. En esclatar la guerra civil espanyola, fou detengut, sotmès a un consell de guerra i executat el 24 de febrer de 1937 a una tàpia del cementiri de Palma amb Emili Darder, Alexandre Jaume Rosselló i Antoni Maria Ques Ventanyol.