dimarts, 29 de desembre de 2015

Aniversari del natalici de Pau Casals



Pau Casals i Defilló (el Vendrell, Baix Penedès, 29 de desembre de 1876 - San Juan, Puerto Rico, 22 d'octubre de 1973) fou un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. La seva interpretació d'El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins del modernisme català. Promogué fundacions per a l'impuls i la divulgació de la música. Pau Casals ha estat un dels violoncel·listes amb més talent del segle XX. Reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d'orquestra del seu temps, continua avui dia sent una icona musical de referència. Com a violoncel·lista va aportar canvis innovadors en l'execució del violoncel, que va convertir en un gran instrument solista. Com a director i mestre, buscava igualment la profunditat expressiva, l'essència musical que ell aconseguia amb el violoncel. Fritz Kreisler el va definir com «el rei de l'arquet» i Eugene Ormandy va dir de Pau Casals: «No és solament el més gran violoncel·lista, sinó possiblement el músic viu més extraordinari del món».



Segona República, Guerra Civil i exili



En proclamar-se la Segona República espanyola el 15 d'abril del 1931, va fer un concert a Montjuïc per celebrar aquest fet. El 1933 va rebutjar la invitació d'anar a tocar amb la Filharmònica de Berlín a causa de l'arribada al poder d'Adolf Hitler i les persecucions dels nazis. Gran aficionat als castells, va presidir els concursos de castells de Tarragona de 1932 i 1933. El 18 de juliol de 1936, durant la realització d'un assaig, conegué la notícia de l'aixecament militar de Francisco Franco. Quan les tropes de Franco ocupen Barcelona es va veure obligat a exiliar-se. Pau Casals va tornar a París, però l'any 1940 es va veure obligat a abandonar la ciutat a causa de l'entrada de les tropes alemanyes i juntament amb altres personatges se'n va anar a Amèrica del Nord. Segons les seves memòries, així com el que manifestà Albert E. Kahn el 1970, Casals va patir circumstàncies difícils durant els anys d'exili a Prada (fins al 1957), en part a causa de la seva voluntat de no abandonar els seus compatriotes exiliats internats a camps de concentració al sud-est de França durant la Segona Guerra Mundial i sota l'ocupació nazi. Mitjançant la celebració de concerts benèfics, va mirar de donar-los suport durant i després de la guerra. També, entre el 1938 i el 1940 Casals va donar més de 140.000 francs als catalans exiliats. També va escriure centenars de cartes a persones i organitzacions internacionals, per recaptar menjar, roba i medicaments. Molts d'aquests donatius els gestionava conjuntament amb dues organitzacions: Chaînes du Bonheur International i la Spanish Refugee Aid, de Nova York. «S'ha d'ajudar a tothom i encara ho puc fer, tot i que estic esgotant els meus recursos. A Espanya tots els meus béns han estat confiscats, inclosa casa meva. Però mentre serveixi per a aquesta tasca que m'he imposat, em quedaré aquí.» Pau Casals.


L'època a França va ser un període molt productiu musicalment parlant. Destaca el que va ser la seva obra més coneguda, l'oratori El Pessebre, que Pau Casals va començar a musicar el 1943 sobre un poema de Joan Alavedra. Uns anys més tard, amb l'ajuda del seu germà Enric, Pau Casals la va orquestrar i en va estrenar la versió definitiva el 17 de desembre de 1960 a Acapulco (Mèxic). Durant els deu anys següents, Pau Casals va dirigir El Pessebre als Estats Units, Mèxic, Anglaterra, França, Hongria, Alemanya, Argentina, Grècia, Israel, Suïssa, Itàlia, Puerto Rico, Veneçuela i El Salvador, entre altres, per passar a ser l'activitat musical més important dels seus últims anys.

dilluns, 28 de desembre de 2015

Passant pel Mur de la Momòria. Ciutat de Mallorca.


foto de Toni Esteva.
L'altre dia vaig voler mostrar i donar a conèixer als meus fills, Tomeu i Bernat, el Mur de la Memòria ubicat al cementeri municipal de Ciutat de Mallorca. De les meves humils explicacions del que allà va succeir no podien entendre el per què hagueren de matar a tanta gent innocent per defensar uns ideals, conclusions que encara ara, en general, no s'entenen.
Vull que coneguin la història negre d'aquella Espanya de la guerra civil, perquè no voldria que en un futur es tornàs a repetir. L'oblit no duu en lloc; tan sols porta al desconeixement del que va passar i perquè. Coneixent la nostra història ens ajuda a entendre el nostre present per a lluitar a millorar el futur.

Emili Darder i Cànaves. (Palma, 20 de juny de 1895 - 24 de febrer de 1937) fou el darrer batle republicà de Palma. Metge i polític, fou afusellat el24 de febrer de 1937 per les tropes franquistes durant la guerra civil. Metge de professió, progressista, mallorquinista i catòlic, fou un dels intel•lectuals mallorquins més compromesos en la modernització i recuperació nacional de l'illa.
Quan esclatà la Guerra Civil, va ésser detingut el 20 de juliol del 1936 i tancat al Castell de Bellver. El desembre del 1936 se li embargaren béns per valor de dos milions de pessetes. Sotmès a consell de guerra, fou condemnat a mort encara que el fiscal només n'havia demanat 20 anys de presó. El 24 de febrer del 1937, tot i trobar-se greument malalt, fou afusellat al cementeri de Palma, assegut a una cadira, perquè no podia mantenir-se dret, juntament amb Antoni Maria Ques Ventanyol, Alexandre Jaume Rosselló i Antoni Mateu Ferrer.

Antoni Maria Ques Ventayol, Torró, (Alcúdia 1889 - Palma 1937) fou un polític republicà i empresari mallorquí. Posseïa una important fortuna i va ser accionista de la Companyia Transmediterrània i apoderat de la Banca March. Tengué negocis a mitges amb Joan March, el pare del qual ja estava associat al seu pare. Pregonà el pacifisme i fou capdavanter del Rotary Club que comprà la casa de Juníper Serra a Petra (Mallorca). Milità en el Partit Liberal de Joan March i Ordinas, però evolucionà cap al republicanisme. El 1934, fou un dels fundadors d'Esquerra Republicana Balear i ocupà el càrrec de comptador en el comitè executiu d'aquest partit. A més, lliurà importants quantitats de doblers a ERB. Fou detengut quan s'inicià la Guerra Civil i va ser condemnat a mort per un Consell de Guerra. Va ser afusellat amb Emili Darder, Alexandre Jaume Rosselló i Antoni Mateu el 24 de febrer de 1937 en el cementeri de Palma. 

Alexandre Jaume Rosselló, (Montevideo 1879 - Palma, 24 de febrer de 1937) fou un polític socialista mallorquí, nebot del polític liberal Alexandre Rosselló Pastor.
Pertanyia a una família acomodada, va estudiar dret a les Universitats de Barcelona, València, Madrid i París, El 1904 fou nomenat cònsol d'Uruguai a Palma i milità en el Partit Liberal, amb el qual fou escollit regidor de l'ajuntament de Palma, però poc després renuncià en protesta pels caciquisme polític. Molt amic de Gabriel Alomar i Villalonga i de Llorenç Bisbal i Barceló, s'apropà al PSOE, partit al que s'afilià el 1919.
Mantingué una notable activitat periodística, col•laborant a El Socialista, Última Hora i El Obrero Balear però es mantingué vinculat a Joan March Ordinas i el 1923 es va veure implicat en la lluita entre vergueristes i antivergueristes, raó per la qual s'hagué de donar de baixa temporalment del partit. Quan s'instaurà la dictadura de Primo de Rivera s'oposà a col•laborar-hi com Indalecio Prieto. El dia de la proclamació de la Segona República E
spanyola, fou alcalde interí de Palma per malaltia de Llorenç Bisbal. A les eleccions generals espanyoles de 1931 i a les de 1933 fou elegit diputat per la conjunció republicano-socialista. Malgrat la seva actitud pancatalanista, mantengué reticències quant a la concessió d'un estatut d'autonomia per a les Illes Balears.
A les eleccions generals espanyoles del 1936 fou candidat del Front Popular però no aconseguí escó. El 19 de juliol de 1936 fou detengut al port de Pollença i empresonat al castell de Bellver per les autoritats sublevades. Acusat falsament de participar en la preparació d'un inexistent moviment soviètic, el 16 de febrer de 1937 fou condemnat a mort i afusellat el dia 24 amb Antoni Maria Ques Ventanyol, Emili Darder i Antoni Mateu Ferrer. 

Antoni Mateu Ferrer (Inca, 1901 - Palma, 1937) fou un polític mallorquí. Militant republicà, fou batle d'Inca el 1932-1933. Durant la seva administració es crearen la banda municipal, la biblioteca municipal i el laboratori de la casa Bressol, es construïren l'Escola Graduada, l'Escola d'Arts i Oficis i el dispensari de la Casa de Socors. També es va comprar un solar en el camí vell de Llubí per construir-hi una altra escola i es va fer un projecte de conservació dels molins d'Inca.
El 1934, fou un dels fundadors d'Esquerra Republicana Balear i en féu part del comitè executiu. En esclatar la guerra civil espanyola, fou detengut, sotmès a un consell de guerra i executat el 24 de febrer de 1937 a una tàpia del cementiri de Palma amb Emili Darder, Alexandre Jaume Rosselló i Antoni Maria Ques Ventanyol.

diumenge, 8 de novembre de 2015

Troballa a l'Alqueria Vella de Dalt

Una nova troballa es va fer l'altre dia a dins el torrent de l'Alqueria Vella de Dalt, degut a que la brigada de l'IBANAT està duent a terme una bona neteja del torrent esmentat. Fent les tasques de neteja va sortir un tros de paret o sòcol amb una inscripció en el que es pot llegir "ARRIBA ESPAÑA". Dita inscripció va acompanyada del distintiu de Falange Española, o sigui, les cinc fletxes i molt possiblement també el jou, tot i que aquest darrer element no es distingeix gaire. No es sap ben bé quina funció tenia aquest tros de paret o sòcol amb aquesta inscripció ja que es va trobar a un costat del torrent i al seu interior. Esperem que ben prest algú entès amb el tema pugui esbrinar que era allò i per què servia o quina funció tenia.
Hem d'entendre que els soldats i els seus comandaments, quan arribaren a l'any 1940, s'instal·laren entre S'Alqueria Vella de Baix i l'Alqueria Vella de Dalt ben a prop de la falda dels Establits de l'Alqueria Vella.





dimecres, 14 d’octubre de 2015

Lluis Companys: Vida i mort

Lluís Companys i Jover, President de Catalunya, afusellat per defensar la llibertat i la democràcia del país.


El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estaven a punt d'entrar a Barcelona, Companys va haver de fugir amb altres membres del Govern cap al nord del país, passant primer per Olot, després per Darnius i finalment fent cap a Agullana, al mas Perxés, el 30 de gener de 1939. En aquest mas també s'hi instal·laren el lendakari José Antonio Aguirre i altres membres del Govern basc, així com un contingent de mossos d'esquadra dirigit per Frederic Escofet. En aquest mateix municipi, en altres masos i en altres edificis del poble, s'hi acabaren instal·lant, també, el president de la República espanyola, Juan Negrín (a can Bech de Baix), l'Estat Major de l'exèrcit espanyol i l'ambaixada de la URSS. Al mas Perxés hi acabaren coincidint, també, un important nombre de personalitats de la cultura catalana i familiars, que havien estat evacuats de diverses poblacions i que hi arribaren amb un Bibliobús del Departament de Cultura. Entre aquests intel·lectuals hi havia els sabadellencs Armand Obiols, Joan Oliver, Francesc Trabal i Pau Vila. Després d'uns bombardejos fets a la zona per l'aviació franquista, el dia 5 de febrer de 1939 tots aquests refugiats significats dels governs de la República catalana i espanyola van acabar travessant la frontera pel Coll de Lli fins a arribar a Les Illes, ja en terres franceses. Es va exiliar a Perpinyà i després es va traslladar a París per treballar en la representació en l'exili de la Generalitat (Consell Nacional de Catalunya). Va acabar finalment a La Baule-les-Pins (Bretanya), i s'hi va quedar malgrat el perill que corria, en un intent per no perdre el contacte amb el seu fill Lluís “Lluïset” Companys i Micó (1911-1956), que tenia una greu malaltia mental. Aquest fill havia estat fruit del seu primer matrimoni, amb Mercè Micó, de la qual es va divorciar per casar-se amb Carme Ballester, la seva segona i última esposa.

El 13 d'agost de 1940 va ser detingut –juntament amb el seu nebot Francesc Ballester– a La Baule-les-Pins per la Gestapo, per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. Segons l'historiador Josep Benet, Companys no va ser detingut per la Gestapo sinó per la policia militar alemanya, és a dir, la Wehrmacht. Pedro Urraca Rendueles va ser present a l'operació de detenció del president Lluís Companys a Ar Baol-Skoubleg, a la Bretanya, li féu el primer interrogatori a la presó de la Santé de Paris i el custodià fins a Madrid.
Sigui com sigui, Companys fou portat primer a Madrid, on se li van obrir diligències per "ser el President de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya". Després de diversos interrogatoris, el 3 d'octubre va ser traslladat al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de forma il·legal. En el consell de guerra va comptar amb un advocat defensor militar, en Ramón de Colubí, un jove que, tot i no aconseguir la seva exculpació, va empatitzar amb Companys. L'any 2015 es va descobrir que l'avi de Companys (Ramon Maria de Jover i de Viala) era cosí germà de l'àvia de Colubí (Maria de l'Assumpció de Viala i Masalles). Una relació familiar que probablement ni ells mateixos coneixien.
Va ser afusellat el 15 d'octubre de 1940 a dos quarts de set de la matinada al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia 58 anys. L'últim que va cridar va ser "Per Catalunya!".
El dia de la mort del president, el 15 d'octubre de 1940, la repressió franquista a Catalunya havia executat 2.760 persones, des de l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona el 26 de gener de 1939, en judicis sumaríssims sense cap mena de garanties processals, amb execucions directes o per falses acusacions. Posteriorment, Alemanya i França van demanar perdó per haver col·laborat en la detenció i deportació de Lluís Companys, mentre que la justícia espanyola es nega a declarar nul el seu judici. El juny de 2013 Esquerra Republicana de Catalunya es va querellar a l'Argentina contra l'Estat espanyol per demanar l'anul·lació del judici.


dimecres, 9 de setembre de 2015

CARTES DES DE L’EXILI

Benvolgut Peret,

Avui en Barraca avui s’ha presentat amb un aparell radiofònic que ha replegat de per devers es carrer de la Plaça, just al costat de la Sala a la cantonada de Can Sardot. Ens ha dit que han esbucat tota l’illeta per a fer un ajuntament més gran, perquè l’antic ja havia tornat molt vell. Això vol dir que el café de Can Garreta, el magatzem de Can Oliver, Ca Na Deiana, ja no hi deuen esser, perquè tot s’ha enderrocat.

La qüestió és que en Jaumet ha vist aquest “aparato” i l’ha posat a dins el carro ben tapat amb una manta. Quan ha estat per devers es cau l’ha deixat a dins sa mata i ja ens veus a nosaltres amb quina sorpresa ens hem trobat. La veritat és que va bé aquesta ràdio i se sent molt bé. El problema està que si no anam alerta la podrien sentir des de Son Coll. Es vespre és quan fa més renou o brusqueja més, però li hem posat un fil per antena fermat a una tanca que tenim molt a prop de fil de ferro una mica dissimulat amb una llendera de càrritx. Com que ens trobam a una zona bastant alta i la senyal arriba bé, llevant dels vespres que l’hem de sintonitzar de tant en tant perquè a vegades la senyal ens fuig. Agafam les senyals de Catalunya, la Pirenàica, Burgos, Madrid, Palma, França, Itàlia i fins i tot els moros. Al manco passam el temps escoltant es “parte” de notícies i del que passa dins tot aquest redol.

He dit que agafam la Pirenàica i segons diuen hi ha molts espanyols que intenten creuar a peu o amb qualsevol vehicle i fins i tot amb carros estirats per muls o en cavalls la frontera cap a França. Pareix que així com arriben, que són molts, les tenen retinguts a la comuna francesa de Le Perthus o El Pertús, pas de frontera del nord de Catalunya. També n’hi ha que passen per Camprodon, camí de Coll d’Ares passant per Molló fugint de la guerra. Això ens fa pensar amb en Boira que no hem sabut res d’ell des de que sabérem que anava en direcció a França, no sabent per quin lloc hauria entrat si és que ja ha arribat. Esperem que s’hagi posat a cobro dels feixistes i hagi trobat la llibertat tan desitjada per tots. La seva germana ha quedat a Artà i Déu sap quan es tornaran a veure.

Per altra banda, hem sabut que en Lluís Companys ha estat capturat a França i que el volen retornar a Espanya. Són notícies molt confuses, però me pareix que si és així com diuen l’entregaran al bàndol nacional i el tancaran a la presó o el duran a un camp de concentració. De totes maneres ja tenim l’Estat Català a dins el pou negre. Llàstima!

Peret, esperem que tot això acabi ja d’una vegada i prest.


Salut i llibertat, Peret.

dimarts, 8 de setembre de 2015

Cartes des de l’exili.

Benvolgut Peret;

Avui hem trobat en Jaume Barraqueta davallant amb el carro ple de palla pel camí des Verger. Venia una mica mustiï i pareixia que xerrava tot sol. Quan hem comprovat que no hi havia fresa de res li hem sortit a camí. Quan ens ha vist ens ha escomès amb aquest advertiment:
-“Anau alerta que el sol encara no es post del tot i fa bastant de claror encara perquè sortigueu tant tant d’hora.”
-“ Jaume; que xerraves tot sol ara?”
-“Ves si hi xerrava! Les notícies són bones o són dolentes, tot depèn d’així com un pensi. Què vos pareix si vos deia que Catalunya es vol fer enfora d’Espanya?”
-“Home! I això et preocupa tant?”
-“Tu diràs! No en sortim de problemes quan encara n’entrarem dins un altre de gros amb això del nacionalisme català. Catalunya es vol independitzar d’Espanya i vol formar la República Catalana!”
-“Que no t’estranyi, Jaume, tot aquest rebombori. S’han estorbat ferm!”
-“ Ara tu me diràs que també te va bé?”
-“Però si això ja ve d’enrere.  No t’assustis. Escolta; l’independentisme català o nacionalisme català, no és més que un sector polític que defensa la independència de Catalunya respecte a Espanya per instaurar, com bé tu has dit o has sentit a dir, la República Catalana.
-“Què vols dir, què no són tots?”
-“No home, no. No és tothom que la vulgui a la independència. N’hi ha molts també que no volen sortir d’Espanya. Però totes aquestes idees s’han de respectar i s’ha d’entendre per què és vol fer.”
-“Home, ja que ho dius així, jo encara no ho entenc.”
-“Aqui ja hi ha molta d’història que la gent hauria de saber i que molts no volen entendre, però l’independentisme català es basa sobre un principi fonamental, i aquest principi és que Catalunya és una nació amb una base comuna com ara, l’autogovern, la gestió del seu finançament, la defensa de la cultura i de la llengua catalana. També hi poden afegir un model socioeconòmic i el dret civil català.”
-“Rabassó, això que dius és una mica complicat d’entendre.”
-“No ho és mal d’entendre. Aquestes fites que t’he anomenat són les estaques principals pel bon govern d’un país. Ara bé; passi el que passi a l’hora d’exercir el dret a decidir i pensi el que pensi la gent, la flama per la independència ja està encesa. Pot ser la facin bellugar i de ben segur que ho faran, però així i tot no aconseguiran apagar-la per molt que bufi la tramuntana.”
-“Parlant de tramuntana, jo de vosaltres aniria a s’amagatall que en paretjal treu el nas per devers Menorca i en Jordà remuga de llevant. Aquesta nit tendrem renou i aigua. Així que, agafau es bolic que avui vos duc un bon pa de pagès i formatge de Son Fortè. Jo passaré la nit a ses cases d’Aubarca i demà tornaré. Per cert, prest arribarà el temps d’esclata-sangs. Es Castellot és s’agre més bo que hi ha a dins Artà pels esclata-sangs.


Salut i bona nit!

dimarts, 21 de juliol de 2015

Cartes des de l’Exili

Benvolgut Peret:

Tenia entès que Santa Margalida encenia el foc, però me tem que algú més espavilat l'hi ha passat a davant. De calor ja en duim tres quarteres cada  un i vint-i-set almuds a s’esquena des de que vàrem començar l’estiu.

Si havia de triar entre sant Joan i sant Pere no sabria ben bé a quin dels dos escabetxar. El primer, jove ell i puta; el segon, vell i més caparrut que un aragonès. Per a fer una bona entremaliada tots dos són bons.

La qüestió, Peret, és que aquesta calor ha aferrat de veres i me pareix que en tendrem per estona, a no ser que la primera setmana agostenca li pegui per ploure la qual cosa no és descartable i pareix que els pronòstics inverteixen ses formes, és a dir; la calor vol avançar cap al nord d’Europa i al mediterrani ens quedaríem amb les pluges. Per tant, Peret, serà lo que Déu voldrà.

Gaudeix d’aquest estiu ara que et toca.


Salut i llibertat!


dilluns, 13 de juliol de 2015

Cartes des de l’Exili

Benvolgut Peret:

Què ja no estàs cansat de tanta calor?
Amb lo guapo que és l’hivern!

A l’hivern, Peret, tot és molt més verd i més hermós. A l’estiu no hi ha qui es passegi pel carrer i la gent està més mal sofrida. Tot és sec i els torrents van lletjos, perquè no plou. Vas pel sol i només cerques les ombres. Si fa un temps de xaloc, t’ofegues perquè l’humitat no et deixa alenar així com toca i tot s’aferra. No dorms bé quan hi ha molta basca i al se’n demà estàs malsofrit tot el sant dia.

Apa, Peret; deixa’t anar! A l’hivern, encara que faci molt de fred, et tapes una mica més i ja està.  Fas un bon foc a la xemeneia i les converses i tertúlies amb en Gurries tornen més agradables. Saps que ho és de guapo! Quan ets a can Guidet i poder sentir el vent quan regolfa i bufa de tramuntana, o sentir les tronades de per devers Aubarca o ses muntanyes de Sa Talaia Freda o per Sa Talaia Moreia acompanyat d’una bona pluja, hi afegeixes dos rabassers d’ullastre perquè la casa sigui més calenta. I si a més, et prepares dues bones tallades de llonganissa i botifarra des porc que matares l’any passat amb un o dos tassons de vi negre per a sopar, no me diguis que no és lo més gran que una persona pugui desitjar després una feixuga jornada laboral. Aquest és el moment on tots els problemes es tornen no res i l’hom experimenta la tranquil·litat i la pau sempre desitjada. I si encara, per afegitor, després de la panxada de porquim, aconsegueixes poder escoltar i sentir tres motets d’en Bach o els Adagis de n’Albinoni o una missa d’en Mozart, tanques els ulls i sents que ets transportat per sobre dels núvols que porten la tempesta d’aquell moment, però d’una manera relaxada, única i desitjada. Què més vols, Peret? Llavors et sents atuït per la Nirvana que el teu esperit experimenta, amb un bon dormir i un bon despertar un poc abans de trec d’alba o quan el dia comença de bell nou per devers S’Heretat.


Salut i llibertat!

divendres, 3 de juliol de 2015

Cartes des de l’exili

Benvolgut Peret;

Ben prest serem a les festes patronals de Sant Salvador. Jo només deman que hi posin molt d’esment, perquè com és ben sabut totes les activitats surten dels imposts dels contribuents i no és hora ni el moment de mal gastar doblers públics, ja que fa anys que tots ens hem d’estrenyer la corretja i les administracions ben bé també ho poden fer i anar ben prou alerta a gastar un duro de més sense importar-hi. Ten en compte, Peret, que any rere any el consistori només ens apuja el returial i tot el que li va a darrere. A posta per això, i perquè el poble està més de mig ofegat, no estaria de més que les despeses es facin amb responsabilitat, perquè les festes les pagam entre tots; és a dir, les paga el poble. I jo sempre he dit que dels doblers dels altres fa bon gastar.

Encara record quan tu eres regidor de festes, Peret. Amb uns pressuposts molt més baixos que els d’ara es feien unes bones festes de pinyol vermell. No vull dir que ara no siguin tan bones, però amb menys pressupost la gent s’ho passava igual de bé o més.


Avui dia la gent no va en darrer de festes i les de Sant Salvador són massa dies i això a la gent la cansa, perquè la majoria d’activitats sempre es fan a la banda del vespre. No tothom pot vetlar cada dia fins a les tantes de la nit, o fins que sa central comença a fer les primeres senyes. Molts no tenen vacances i el se’n demà s’ha de treballar. Pensa tú, Peret, que les festes comencen dia 30 de juliol fins dia 7 d’agost. Són o no són massa dies? Ben bé bastarien entre quatre i cinc dies, però atapeïdes d’activitats i que siguin festes populars, com les d’antany.

Peret, molts d'anys i salut tenguem per a gaudir-les.

Salut i llibertat!

dimecres, 1 de juliol de 2015

Cartes des de l’exili

Benvolgut Peret;

Ara que ja s’han constituït la majoria d’ajuntaments i governs de les comunitats autònomes esperem que el poble, els ciutadans, tenguem una mica de més de sort amb manco retallades i menys pujades d’imposts, perquè el poble n’està més que servit, ofegats fins al coll i estrets de cintura. A tot això hi hem d’afegir que els sous no pugen i les pensions davallen, lo qual fa que la resta de productes del mercat, per molt bàsics que siguin, de cada dia són més cars.

Sí, Peret, la vida s'encareix i ni tan sols ens deixen estalviar dos duros per a fer un petit raconet i molts hem de fer bravates i privar-mos de moltes coses per arribar a final de mes. Ara pensa amb aquestes famílies que no tenen cap tipus de feina o d’ajudes i s’han de cercar la vida aferrant-se qualsevol jornal temporal a qualsevol preu s'hora, sempre a la baixa, naturalment. La veritat és que, els que tenim una nòmina encara estem molt bé, fins i tot te podria dir que avui és un luxe o un privilegi gaudir d’un jornal diari.



Però mentres, i per molt que ens vulguin fer creure moltes coses, els polítics encara només procuren per a ells. S’aproven uns bons sous que estant així com està el país crec que són desorbitats. Despeses o dietes de representació, si viatgen ho fan en els llocs més cars, vehicles oficials, etc. I tot això surt dels nostres imposts. Després hi hem d’afegir les pagues vitalícies. Aquest concepte privilegiat no ho cap d’entendre. Per què un polític, per molt president que hagi estat se li ha d’assignar una paga de per vida? Diputats, senadors, directors generals, en quatre anys de legislatura poden fer un bon calaix, això sense comptar els qui fa més de vint anys que ja hi són, per dir qualca cosa.

Radell, Peret! Jo crec que ells són els primers que han de predicar amb l’exemple però clar, no ho faran, perquè no les convé. Només estan amb el poble els quinze dies de campanya i la resta sempre ens emblanquinen. Però mentres, el poble s’empobreix a costa dels rics i sistemes bancaris, que en general són els qui dominen aquestes cucanyes de canya de torrent amb un parell d'espardenyes foradades.



Trob que en els temps que estem encara hi ha un gran abús i se n’aprofiten perquè saben que la llei els empara. Idò, les lleis injustes com aquestes, segons la meva opinió, haurien de canviar o deixar d’existir. Però és ben per demés; al final tots són iguals i l’únic que fan és, primer pensar amb ells i després, si queda res, amb el poble. No dic que no facin feina, però molt sovint ens renten la cara i ens fan creure el que a ells les convé. Saps si només cobrassin un sou de mil euros cada més; és sebal·lí canviaria es cantet i de cantet.

Salut i llibertat!

diumenge, 28 de juny de 2015

Cartes des de l’exili

Benvolgut Peret;

Tan sols dues cosetes. La primera és per felicitar-te pel dia del teu sant patró. Avui, 29 de juny, és sant Pere i sant Pau. Idò, per la part que te toca te desig que passis un bon dia, molts d’anys i sobre tot salut, que lo demés són punyetes i capritxos. Lo dit; molts d’anys i moltes felicitats.

La segona cosa és que fa uns dies de massa calor. Les temperatures són altes i la cosa pot durar massa dies, perquè els entesos saben quan havia de començar aquesta ona de calor, però no li troben la fi. Uns deien que tan sols duraria uns tres dies i d’altres no ho veuen tan clar. Supòs que si hi afegim el dia del teu sant i aquests dies de tanta calor deus estar més que content. Idò, jo te dic que ja n’estic més que cansat de calor. Vaja un estiu que ens espera! No ha fet més que començar. Si això segueix així, en arribar Sant Salvador què farem?
En Jaume Barraca me va dir que en Boira, en Rumbante i en Papa dormen damunt s’era de Can Totdéu. Saps quina fresqueta que hi passa per allà dalt en mig des coll des Verger. Pensa que d’allà es veuen perfectament els llums de la costa de Menorca. Ja cercaràs un altre punt tan bo com aquest per passar les curtes nits d’estiu. Te diré més encara; des d’allà dalt amolles un pet i els ciutadallencs ja diuen que trona de llebeig, segons el vent, clar, perquè si el vent ve de gregal primer arribarà a Ciutat i es pensen que és un bram d’ase.

I de la Font del Verger, que me’n dius? Però d’això ja en parlarem un altre dia.

Aquesta carta tan sols era per felicitar-te en aquesta diada de sant Pere i per tenir-te al corrent de les novetats que d’allà hi pugui haver.

Bé, Peret, ja me diràs si el Constància ha pujat de categoria o no, o si n’Atanasio encara és el porter de l’Artà. Per cert, l’Artà encara juga a sa finca des Cós?


Salut i llibertat!

divendres, 26 de juny de 2015

Cartes des de l’exili

Benvolgut Peret;

Diumenge dia 5 de juliol, anclouat dins el programa de festes de Sant Pere de la Colònia, hi haurà la presentació del llibre de poemes Les remors exhaustes, d’en Joan Mesquida i Muntaner. Hi intervendran en Jaume Morey Sureda i Antoni Vidal Ferrando. L’acte tendrà lloc al Centre Cultural i començarà a les 8 h de s’horabaixa.

Me tem que en aquesta ocasió el lloc de la presentació del llibre serà petit. Hem de pensar que en Joan Roses no fa molt que va morir i que els seus poemes de Les remors exhaustes foren de les darreres que tal vegada va fer abans del fatal desenllaç després de molts d’anys de patir una llarga i agònica malaltia que ja no el deixaria viure amb les condicions que hauria desitjat.

Joan Mesquida fou un enamorat de la Colònia de Sant Pere ja des de molt petit del qual indret s’inspirà i colpir la seva sensibilitat de poeta entre el mar, les vinyes i les serralades artanes, així com la de la gent de la Colònia.


Salut i llibertat!


dilluns, 22 de juny de 2015

Cartes des de l’exili

Benvolgut Peret;

Divendres passat vam ser testimonis d’un esdeveniment sense precedents a Mallorca; el retorn dels tres mariandos que van ser assassinats per l’esquena pels feixistes i deixats al costat de la carretera de les costes de Puntiró a l’octubre de 1936.

La plaça de Maria de la Salut estava plena de gent de molts indrets de l’illa que tampoc es volgueren perdre dit aconteixement esperant l’arribada del cotxe amb les tres caixes que contenien les restes de Jaume Mas Gual, Miquel Salom Ribot i de Joan Gual Genovart. Ells tres foren enterrats al cementeri de Sant Joan en una fossa comuna, sense nom i amb silenci els quals hi han estat fins ara. Però gràcies a Memòria de Mallorca després de dos anys d’estudis es pogueren localitzar els tres cossos i foren exhumats per poder tornar amb els seus, al poble natal de Maria de la Salut. A la seva arribada a la plaça del poble foren rebuts amb forts aplaudiments i llargs. Molta gent es va emocionar, però sobre tot els familiars. Llavors, les portaren al cementeri de Maria on es va realitzar un acte d’homenatge molt emotiu. Tot això fou un acte de justícia i un reconeixement a tres mariandos que moriren simplement pels seus ideals i per defensar les llibertats democràtiques del país.

Dia 19 de juny de 2015 quedarà per sempre a la memòria i al cor de moltes persones i tant de bo aquest esdeveniment sigui el començ per exhumar les altres fosses que ja estan localitzades i retornar, com feren a Maria, els cossos de tanta gent represaliada, assassinada vilment durant la guerra civil els quals només lluitaven pels seus ideals democràtics. Tan de bo sigui així.


Salut, Peret, i bons viures.





dijous, 18 de juny de 2015

Cartes des de l’exili

Benvolgut Peret;
Dimarts passat dia 16 de juny ens va caure una bona tempesta, i de les bones!
El matí, quan sortí el sol la humitat ja era prou alta i la sensació de basca es notava per tot arreu. A mesura que les hores matinals anaven passant, de mica en mica les nuvolades tapaven el cel blau i clar, amb basca que es notava de cada cop més. El vent, que bufava fluix o molt fluix, era de nortet amb baula de mestral. Les activitats diàries del poble anaven amb molta normalitat. Pensa que era un dia de mercat setmanal. La gent sortia de ca seva, com es costum, per anar al mercat municipal. A tot això hi hem d’afegir la gent que ve de fora per visitar el poble, pagesos d’altres pobles i estrangers. Dimarts fou un dia com un altre i els carrers de la vila començaven a venir bones afluències de gent. Na Pericona ja n’estava plena entre paradetes i visitants.
L’ambient climàtic, amb silenci, es carregava cada cop més i la basca era més evident. Quan tocaren les 11.30 h, aquell ventet de nord que havia bufat fins aleshores, canvià a ponent dirigint la ira dels núvols amenaçadors cap a la vila. Les nuvolades negroses carregades fins a dalt partien de Son Fortè, en Ferrutx i del Coll Faraix a manades desfetes.
Zeus, el déu suprem de l’Olimp, home i senyor de la tempesta, del llamp i del tro, llançà enfurismat amb la seva mà dreta el llamp boet cap als nostres indrets. Amb l’altra mà portava el parpal, que mostrava victoriós, i foradà i esqueixà tot núvol present fent vessar tota l’aigua de les alfàbies gegantines. Les muntanyes i reguerons de Son Fortè, Na Carro i Can Canals, foren catapultes naturals que arrossegaven amb força l’aigua de la pluja sense orde ni concert. No tingué compassió i inundà les zones baixes de la vila. Carrers i cases properes a Na Batlessa veien sense poder fer res com l’aigua entrava sense dir ni Ave Maria Puríssima, amb una altura de dos pams per banda. Articles de les botigues, taules i cadires de les tavernes nedaven sense timó ni concert a mercè de la correntia pluvial. Els claveguerams i conduccions de les aigües  no donaven abastament o simplement no servien per a res. I és que, en les noves i tan modernes construccions o infraestructures públiques les coses es fan amb els peus i amb frissor, en lloc de fer-les pensant amb el cap… I Zeus ha demostrat que existeix i es pot tornar a emprenyar, passant novament el que ja ha passat altres vegades.

Salut i bons viures.

dissabte, 13 de juny de 2015

Cartes des de l'exili

Benvolgut Peret;
Avui en Boira, en Rumbante i en Papa estan trists i no s’en poden avenir.
Més tard del migdia en Jaume Barraca ha agafat el carretó i la somera i s'ha posat en camí cap a Can Monseriu, allà per devers can Totdéu. Ha donat coneixement del que ha passat a la Sala i els tres han quedat amb dos pams de boca. No s’ho creien. Han anat fins a sa Font des Verger per omplir ses gerres d’aigua fresca i han fet un viatge fins a ses cases. Quan han estat a damunt s’era des Verger s’han aturat a fer la fumedeta a s’ombra d’un petit ullastre i xerrant entre ells opinaven.
-“Com pot ser mai que s’arribi a aquest extrem?” 
“Nosaltres mai hauríem actuat d’aquesta manera perquè l’enteniment era la nostre tasca primordial, però sinó pot ser tampoc passa res i passàvem a l’oposició. Mai faltava cordialitat, perquè al cap i a la fi tots lluitàvem per un objectiu comú democràtic i de llibertat. I si des de l’oposició podíem fer feina per aportar el nostre granet i podíem aconseguir millorar l’estat social i econòmic del poble, no hi havia cap problema. Però mai haguéssim actuat d’aquesta manera. I si en democràcia te perdem el respecte, que pots esperar?
-“Ens ha de saber greu que en democràcia hi hagi gent que perdi les formes, perquè la seva impotència no les deixa veure més enllà d’un pam de la vista faltant al respecte als altres regidors que també han estat votats per gent, per persones. Aquest plenari d’avui que s’ha celebrat a la Sala passarà a la historia i serà per a molts d’anys recordat com el més vergonyós de la democràcia artanenca i mancat d’educació. Hi ha unes regles que, encara que no agradin, s’han de saber respectar i mirar entre tots els qui representen el poble, de fer-ho lo més bé possible en bé del poble amb llibertat i democràcia, amb la finalitat comuna perquè Artà sigui més progressista garantint una estabilitat social més digne per a tots. Però avui aquests conceptes s’han vists trepitjats per no saber acceptar aquestes regles democràtiques les quals són les que ens fan a tots més lliures.”

-“Peret, esperem que vagi tot bé i que el seny imperi.

Salut i bons viures.


dimarts, 2 de juny de 2015

Dia 1 de juny comença l’estiu meteorològic




El que s’anomena estiu meteorològic s’inicia a partir de dia 1 de juny i acaba el 31 d’agost. A partir d’ara ja començarem a notar les temperatures més pròpies de l’estiu que ens fan cercar les ombres i la fresca. La tendència serà més assolellada amb dies més estables on les temperatures començaran de mica en mica a enfilar-se. Això hauria de ser el més normal per aquesta època de l’any, però moltes vegades el mes de juny ha estat moltes vegades plujós i fresques, una fresca que al cap i a la fi s’agraeix.
Les temperatures rondaran, pel que fa a les màximes, els 30ºC i les mínimes entre els 18 i 20ºC. Les precipitacions seran escasses o nul·les o també molt poc probables, amb excepcions, clar està. En tal cas, aquesta pluja pot caure degut als núvols que aniran creixent durant els migdies i que sol afectar majoritàriament a les zones de l’interior de l’illa, tot i que sense arribar a tapar del tot el sol.

Les tempestes d’estiu
Les tempestes d’estiu, denominades així ja que són característiques d’aquesta estació, són episodis de precipitació de gran intensitat i de curta durada, sovint inferiors a l’hora.
Perquè aquestes tempestes es produeixin es necessari la calentor del sol que irradia de forma continuada sobre masses d’aigua, elevant-ne la temperatura i produint-ne la seva evaporació. Aquesta massa d’aigua evaporada puja de forma ràpida per l’atmosfera degut a la seva temperatura i, en el moment en que aquesta topa amb una massa d’aire fred, l’aigua es condensa ràpidament i precipita en forma de pluja o fins i tot de calabruix.

Aquest es un fenomen que es produeix a l’estiu amb molta freqüència a zones de l’interior, on durant el matí, grans masses d’aigua són evaporades degut a la irradiació solar i durant el migdia o tarda, aquestes masses precipiten de forma abundant.

L’embat
L'embat o marinada és el vent que bufa de la mar cap a terra i sol durar des que acaba el terral (cap a mitjan matí) fins que es fa fosc.
El règim d'embat s'estableix diàriament a conseqüència de la variació de la temperatura. El vent bufa de mar a terra durant les hores de màxima insolació i la seva direcció s'inverteix, amb menor intensitat, durant la nit. A l'època càlida de l'any, es desenvolupa un règim d'embats d'origen marítim convergents al centre del territori, la qual cosa afavoreix una moderació de les temperatures i determina la formació de nuvolositat i, ocasionalment, precipitacions.
Gràcies a l’embat, podríem afirmar que aquest fenomen es presenta com si fos un mena d’aire condicionat natural que afavoreix les nostres illes, ja que sense aquesta característica les temperatures serien molt més elevades i més males d’aguantar.

La Universitat de les Illes Balears recull:
“El règim d'embat s'estableix diàriament a conseqüència de la variació de la temperatura. El vent bufa de mar a terra durant les hores de màxima insolació i la seva direcció s'inverteix, amb menor intensitat, durant la nit. A Mallorca, a l'època càlida de l'any, es desenvolupa un règim d'embats d'origen marítim convergents al centre de l'illa, la qual cosa afavoreix una moderació de les temperatures i determina la formació de nuvolositat i, ocasionalment, precipitacions.”