dimarts, 8 de juliol de 2014

Rafel Piris Esteva i Alfredo Di Stéfano, dos jugadors de primera del futbol espanyol i dos grans amics corals.




   

Rafel Piris i Alfredo Di Stéfano, sempre gaudiren d'una amistat plena.

Tant l’artanenc Rafel Piris Esteva i Alfredo Di Stéfano, coincidiren en l’Espanyol de Barcelona les temporades 1964 - 65 i 1965 – 66. Jugaren en el mateix equip durant dues temporades. Dos jugadors on gaudien d’una amistat molt bona i que sempre les mantendria lligats socialment durant la resta de les seves vides, tant en el camp com al carrer.


Rafael Piris Esteva (Artà, 18 de desembre de 1932 - Artà, 16 de desembre de 2011) fou un futbolista mallorquí de les dècades de 1950 i 1960.
De juvenil jugava amb el CE. Artà a la posició de central, fins que un dia en que no hi era el porter titular provà aquesta posició, en la que es quedà definitivament. El 1949, amb 17 anys fou contractat per l'Atlètic Balears, on signà el seu primer contracte professional. Quatre temporades més tard fou contractat pel Granada CF, on jugà un total de vuit temporades, una d'elles cedit al Ceuta en estar realitzant el servei militar. Al Granada jugà 4 temporades a Primera Divisió i disputà una final de Copa el 1959 (perduda davant el FC Barcelonad'Eulogio Martínez, Sandor Kocsis o Just Tejada per 4 a 1) com a fets més destacats. La temporada 1961-62 fitxà pel RCD Espanyol, on no arribà a esdevenir titular indiscutible (18 partits a Primera Divisió). No obstant, romangué cinc temporades al club, patint un descens a Segona i assolint un ascens a Primera. Coincidí al club amb homes com Benet Joanet, Antoni Argilés, Joan Bartolí, Julià Riera o Antoni Camps. Entre 1966 i 1968 jugà al RCD Mallorca, on es retirà de la pràctica del futbol amb 36 anys. Jugà 71 partits totals a Primera Divisió.

Alfredo di Stéfano Laulhé (Barracas, Buenos Aires, 4 de juliol de 1926 Madrid7 de juliol de 2014), va ser un jugador i entrenador de futbol d'origen argentí nacionalitzat espanyol. És considerat un dels més destacats jugadors argentins de tots els temps i una figura cabdal de la història del futbol per la seva velocitat i tècnica amb la pilota. La Saeta Rubia, com se'l coneixia popularment, va defensar les samarretes dels equips sud-americans com el River Plate, el Club Atlético Huracán i el Millonarios de Bogotà i posteriorment a Europa les delReal Madrid i l'Espanyol de Barcelona. Va actuar 29 vegades en la selecció argentina (incloent categories inferiors) i 31 amb l'espanyola. El 5 de novembre del 2000 fou designat “President d'Honor” del Real Madrid CF.
Di Stéfano tenia l'habilitat de jugar en qualsevol posició, en el futbol dels anys 50 una cosa difícil de trobar. Les actuacions de di Stefano amb el Millonarios, durant una gira de partits amistosos a Espanya l'any 1952, cridaren l'atenció tant del Futbol Club Barcelona com del Real Madrid. El FC Barcelona inicia contactes amb el Millonarios, un equip que no estava federat, i di Stefano té la fitxa federativa amb el "River Plate", tot i que no hi jugava. El FC Barcelona de Samitier a través de Raimundo Saporta negocia amb el River Plate la cessió del jugador. De fet di Stéfano arriba a jugar alguns partits amistosos amb la samarreta del Barça l'estiu del 1953.
Però els directius del Real Madrid, dirigit per Santiago Bernabeu, amb negociacions amb el Millonarios de Bogotà, asseguraven tenir els drets sobre el seu contracte. La problemàtica es va allargar entre el maig i octubre de 1953. El Governador Civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, també intervingué en l'assumpte fent cridar a consultes al seu despatx el president del Barcelona i el delegat de Falange al FCB, Azorín. La qüestió probablement fou resolta pocs dies després del Consell de Ministres al pazo de Meiràs del 10 de setembre, al que probablement assistí Sancho Dávila, president de la Federació Espanyola de Futbol acompanyant alMinistro Secretario General del Movimiento. Dos dies després la Federació resolgué que jugués una temporada a cada club alternativament, començant pel Real Madrid, situació que podria qualificar-se d'esperpèntica.[3] Després d'una reunió entre directius de la Federació Espanyola i el president del Barça, Enric Martí, Martí i la resta de la junta directiva van dimitir en bloc i la comissió gestora del club va renunciar al jugador.
Di Stéfano donà els resultats esperats i ajudà a la consecució de diversos títols amb el Real Madrid, on va aconseguir 5 Copes d'Europa i cinc títols de pichichi de la lliga espanyola. Del 1963 al 1965 va jugar amb l'Espanyol. El 26 de maig de 1955 jugà amb la selecció catalana (dita de Barcelona) que vencé el Bologna FC per 6 gols a 2 en un partit en el qual jugà al costat de Kubala.

Ara aquests dos gran amics han desaparegut i segurament descansen el so eternal. I qui sap, si per devers les glorioses estelades de la nit, un ha esperat a l’altre per començar de bell nou el partit de l’eternitat on els resultats compten poc o gens, dirigits pel mister sempitern.