dimecres, 23 d’octubre de 2013

Màrtirs i no màrtirs

     Permeteu-me exposar la meva opinió ara que encara puc on la llibertat d’expressió, de moment, es pot exercí com un dret i en llibertat, d’un fet que es celebrà dia 13 d’octubre a Tarragona amb motiu de la beatificació de cinc centes vint-i-dues persones declarades màrtirs.
     Aclarir, abans de res, i dir que som i em sent creient i catòlic amb els meus defectes com el qui més, car no conec persona alguna a damunt la terra que sigui del tot perfecte ni prop fer-hi, el qual concepte em porta al dret a l’equivocació i de retornar a refer de bell nou camins empresos equivocadament.
     Que sigui catòlic, però, no vol dir que sigui un papista, com es diu vulgarment, o que combregui amb rodes de molí cegament a qualsevol norma o forma que dicti l’Església. Tenc la sort d’haver tengut i tenc bons mestres espirituals franciscans que m’han ensenyat a decidir i a pensar per a mi mateix, opinant sense por o estant a favor o en contra de moltes qüestions que pertoquen al carisma i al tarannà eclesiàstic. De tots és sabut que els qui governen l’Església Catòlica primer són persones davant a qualsevol estament o càrrec, encara que alguns, per prepotència i orgull  capgiren les tornes avant posant el càrrec part damunt de la persona. L’Església Catòlica com a qualsevol altre estament i entitat és i ha de ser tan respectable com qualsevol altre, però també ha de ser criticada i censurada quan li pertoqui.
     Dia 13 d’octubre passat va ser un dia d’aquests en el qual, per a mi, l’Església es va equivocar de cap a peus, fins i tot jo diria que actuà de manera provocadora i injusta. La beatificació de cinc centes vint-i-dues persones que foren presentades com a màrtirs, moltes de les quals, la seva majoria, moriren durant la guerra civil espanyola fou tan exagerada com innecessària. De morts i assassinats n’hi va haver entre les dues parts, persones que foren executades i durament represaliades pels seus ideals.  No podem oblidar que l’Església espanyola, braç en l’aire i salutació romana, va pujar al carro nacional essent còmplice directe de l’eliminació i represió de moltes persones i que purgà a qualsevol preu als qui per a ells eren infidels al regim i a la doctrina sagrada d’aleshores. El cas de diumenge dia 13 d’octubre em du a pensar que un sector de l’Església encara reviu actes i fets que fumegen els altars del moviment salvador deixant a un costat de la cuneta el veritable missatge de l’Evangeli de Jesús emprant-lo només a les seves conveniències falses i provocadores enganyant i fent creure a la societat que ells són l’únic camí de perfecció.
Mn. Jeroni Alomar Poquet
      A mans dels sublevats,  també foren assassinats capellans i mils de persones que simplement eren gent pacífica i treballadora que cap mal havien fet i ningú els ha tengut en compte. El cas de Mn. Jeroni Alomar Poquet, natural de Llubí, per exemple, que fou empresonat durant uns mesos i assassinat al cementeri de Ciutat pel juny del 37. Es diu que el prevere en el moment funest es llevà la sotana perquè no volia que es tacàs de sang, i just abans dels tirs cridà "¡Viva Cristo Rey!". El clergat mallorquí de l’època davant aquest fet fou molt escassa i callada. O com molts d’altres com ell que moriren per ajudar als qui portaven la mort a darrere les orelles perseguits pels escamots d’execució a favor del cop d’estat del 36. I de tantes altres persones que sofriren la resta de les seves vides ultratge, odis i discriminació pel fet de ser fills, germans o familiars d’aquells que anomenaven de manera despectiva “rojos”. A tota aquesta gent l’Església actual espanyola ni l’Estat no els ha tengut en compte, i no obstant també se’ls podria considerar màrtirs.
     Aquesta vegada l’Església s’ha tornat a equivocar de cap a peus y ho ha fet de manera premeditada menyspreant  a manera d’ofensa als vençuts, l’altra banda d’un conflicte bèl·lic incivil entre germans.
Joan XXIII
     Per la meva part dir que tot això exposat, tant el fet històric com el social recent, em sap molt de greu que passi per la manera de triatge i privilegis per alguns i per la injustícia descabellada que es fa amb els vençuts. Tot plegat, però, no em desanima en res i defensaré més que mai una Església veritable, justa i coherent amb el missatge de Jesús de Natzaret, el qual sigui una doctrina suprema igual per a tots. En canvi, no puc defensar una església plegada de fariseisme i partidista d’afectació a l’estat o per altres qüestions de conveniències ideològiques hipòcrites i falsies d’altres. Malauradament, pens que l’Església mai ha sabut anar amb els canvis dels temps i es queda endarrerida i pos en dubte a la Conferència Episcopal Espanyola que en el seu dia va declarar "Cruzada" l'aixecament militar-feixista i la del seu mandatari Monsenyor Rouco Varela. Manco prepotència i més humilitat.
     Amb tot i això, cal dir, també, que no és tot el conjunt de l’Església espanyola que cooperi o es deixi manipular per un estat o sectors eclesials, els quals són reconeguts com l’església progressista i humil, els qui de manera autèntica  i cabdal prefereixen seguir el camí veritables de l’Evangeli de Jesús de Natzaret a una Religió sectària i alienadora estant en contacte directe amb els problemes humanals i reals de la societat, i al servei de la gent desfavorida sense esperar res a canvi.
El Papa Francesc
     Esperançat amb els aires nous actuals del catolicisme he de dir que em sent un cristià convençut i em complau veure la ruta iniciada per l'actual Papa Francesc, al darrera de les passes de Joan XXIII que va preferir seguir l'Evangeli de Jesús de Natzaret sense precedents a una religió fanàtica i intolerant.

Toni Esteva.

Es pagès del Molí d'en Leu