dilluns, 30 d’abril de 2012

Silenci i solitud


«Cerc la solitud en mig del silenci de la nit.
Una brisa suau frega ma cara.
Fa una nit serena i mos pensaments
traspuen delits i penúries.
És temps de reflexió, de pensar, de sentir el silenci,
d’escoltar...
No aleneu... noteu com us toca...
Acluc els ulls i puc percebre el misteri de la nit,
amb allò que crec sabent que és sobrenatural.
Sols un llumí m’acompanya
i a la vegada no em sent sol.
Sota el xiprer escolt el buf
del vent suau passar entre les branques.
La flama del llumí titil·la
fent vives les ombres que s’oculten
darrere la soca, com si algú passés de llarg...
com si algú em mirés fit a fit.
Ara em sent bé amb mi mateix.»

Per un laberint de camins estrets de temps immemorials que porten a l’home per dins la garriga muntanyenca a altituds sobiranes de la nostre Serra de Tramuntana, malaveig un temps aturat i de solitud eterna. Cèrcols de sitges mitges amagades pels brancatges dels arbres, alzines, mates i pins, delaten feines de pagès de gran enginy, segurament mal pagades i ja monopolitzades pels senyors d’aquella època. Amb molta cura, i dia a dia, la pagesia deixava entreveure sabres universitaris dins l’aula verdosa de la muntanya.
Camins mals garbats emprenen direccions diverses per arribar a un lloc o altre. El temps universal no comptava per a res. L’objectiu era clar: fer i acabar una feina encomanada.
Una barraca feta amb molta cura, no molt enfora de la sitja, n’era l’hostal natural que la muntanya proporcionava de franc, fent torns, això sí, per a vigilar el foc, perquè no es desmanés i fos sempre controlat per tal d’evitar desgràcies naturals i humanes. Però aquest concepte era quasi impossible, car, la muntanya n’era neta pam per pam.

Una vetlada d'hivern



Ha passat el capvespre i la nit ja és vinguda. Al carrer, tot just hi veuen per la foscor de la nit. Tot són ombres i siluetes de la poca gent que puc esbrinar veure. Ja és hora d'anar a retiro. La bombilla del cantó del carrer tot just s'acaba d'encendre.

Al carrer no hi fa estar de res. Cal entrar a la casa. El fred de l'hivern ja es nota de ple i amb el sol, ja post, la fredor encara és més altiva ajudat pel vent de la tramuntana i de gregal.

El cel resta ennigulat i una forta negror de núvols no decanta que prest o tard pugui ploure... I el vent segueix. Pot ser, sigui segur que la pluja ens arribarà.

Ma mare ha preparat la llar amb un bon tronc d'ametler, curt i gruixut al darrere i la llenya prima al davant amb dos tronquets a damunt. Prepara un tros de diari vell amarat de petroli blanc que ha anat a cercar a la botiga de ca l'amo en Jaume Pobler, casa amb el número sis del Coll del Grec.

Mentrestant, els núvols segueixen passant ajudats per un vent cada cop més intens. He sortit al corral i el pi, que ja és altet, el qual fou sembrat mon pare, es belluga d'una banda a l'altra pel regolfament del vent. El cel segueix ben negre i ara fins i tot llampega i trona. No hi dubte que fa un dia per estar vora el foc.

Per sort, a ca nostra encara no tenim televisió; un caixó de sospreses que, malauradament segons mun pare, no és més que un espenya famílies... i jo també ho arribaré a creure, perquè davant aquesta caixa d'imatges tothom ha de callar vulguis no vulguis.

Les primeres gotes ja es deixen caure i el vent encara bufa més fort. Mu mare ja te preparades dues o tres espelmes per si de cas la llum s'apaga, que segur que s'apagarà, perquè quan fa una mica de tempesta poc li costa. Tancam les portes del corral i les del carrer, perquè la pluja no entri dins la casa... vaja quin tro! El ca es posa ben atracadet al foc que ja ha pres; no és que tengui fred, més bé te por dels trons perquè l'assusten.

El foc ja encalenteix i tots esteim envoltant la xemeneia. Poc a poc el foc consumeix la llenya prima fent una mica de caliu.

Així deixam passar la vetlada, sentit caure la pluja acompanyada de llamps i trons, i amb una espelma encesa, intuint que la llum s'apagarà.

El foc fa la seva via... Sentir l'aigua que cau i mirar el foc com es consumeix fa tenir els pensaments en silenci a un altre lloc tal vegada ja llunyà.

Déu ens guardi ca nostra.



Vist el descomunal èxit de la concentració de ciutadans i ciutadanes de Mallorca demanant la preservació dels espais naturals de Mallorca que encara romanen verges, com ara El Trenc, suposadament ha d'obrir l'enteniment a més de dos que estan dins l'equip de govern autonòmic. Les coses s'han de pensar a l'hora de fer-les encara que un cregui que té majoria absoluta i es pensi que amb això ja pot fer el que li vengui en gana sense consultar o sense dur-ho a consens. Després pot passar que la gent, tot i ser votants del Partit Popular, se'ls posi en contra i els tirs surtin per la culata.
Per una altra part, el poble demana canvis de sistema de governabilitat ja que si ho miram bé els nous temps posen un punt i final a sistemes que semblen perdurables, esdevinguts de segles enrere, però que en realitat ja estan en declivi, així com també hi podríem afegir-hi ideals de partit i filosofies que ja necessiten trasmudar per unes de més efectives i pràctiques.