dilluns, 25 de juliol de 2011

Paulí Pallàs i Ferrer, presoner del Campament dels Soldats. 1941 i 1942.

Paulí Pallàs i Ferrer, soldat presoner els anys 1941 i 42.
Paulí en el moment d'entrar al campament.

Aquest cap de setmana hem rebut la visita –tot un privilegi,- de Paulí Pallàs i Ferrer, natural de Salt, Girona (Catalunya). Aquest noble senyor, de l’edat de 90 anys, fou uns dels molts presoners que estigueren represaliats durant la post guerra al Campament dels Soldats de l’Alqueria Vella d’Artà entre els anys 1941 i 1942. Fou un dels molts presoners que passaren recluïts pels nostres paratges i muntanyes de la Serra Artana condemnats a treballs forçosos amb l’objectiu de fer una carretera per això de que la Talaia Moreia figurava dins el plans estratègics del dictador Franco per por a una possible invasió ja que Europa patia la molt coneguda II Guerra Mundial. La carretera es va fer, però resta inacabada o no va servir per a res, militarment, de tot el que es tenia pensat fer. 
Hem pogut gaudir d’uns formidables dies acompanyats, com o podia ser d’altre manera, dels seus fills, Manel i Enric i de les seves respectives mullers. El senyor Paulí ens ha deleitat amb la seva història durant la guerra civil espanyola i dels anys que passà per Artà com a presoner. Però Artà fou uns dels molts llocs, entre els quals hi figura la batalla de Teruél, la de l’Ebre durant la guerra civil, batalles cruels i sanguinàries, tal vegada de les més recordades per les seves atrocitats i durada. Es va exiliar a França i quan els alemanys ocuparen el país francès retornar a Espanya i fou capturat per la policia franquista. Fou destinat a Punta Paloma, Cadis, en el Batallón Disciplinario y de Trabajadores nº 1 com també a Gibraltar on, segons ell, fou dels pitjors anys de la seva vida. Després fou traslladat a Barcelona juntament amb altres quatre cents soldats els quals s’embarcaren amb destinació a Mallorca. Arribats a Palma foren traslladats a Artà, a l’Alqueria Vella, o Son Morey Bajo, com diuen els documents d’aleshores. Allà formà part del Bartallón Disciplinario y de Trabajadores nº 35 el qual construí l’actual carretera més coneguda com Carretera dels Presos. Pel desembre de 1942 dit batalló fou dissolt i els presoners foren traslladats a Eivissa, i d’allà a València on complí tres anys de servei militar.
Paulí explicant el lloc on estava ubicada l'oficina del campament.

Acabada aquesta “carrera militar”, es traslladar a Salt, el seu poble, i reorganitzà altre cop el POUM (Partit Obrer Unificat Marxista) a la clandestinitat. Però vers l’any 1948 els integrants del POUM foren delatats i Paulí fou condemnat a tres anys i mig de presó.
El Amics del Campament dels Soldats amb el Paulí Pallàs.
Seixanta nou anys després que Paulí Pallàs passés per Artà, ha volgut visitar el Campament dels Soldats de S’Alqueria Vella, lloc on va estar privat de llibertat pel regim de Franco. L’Associació d’Amics del Campament dels Soldats hem estat tot el cap de setmana amb ell i la seva família, a la vegada que li férem un petit homenatge.
Dissabte dia 23, Paulí pujà al campament i ens contà la manera de viure que tenien en aquell temps i la seva vida al lloc de reclusió. Ens feu veure com estaven ubicades les dependències i per a què servien. La TV de Mallorca fou testimoni d’aquest encontre la qual l’entrevistà i deixà memòria gràfica del que fou la vida en el campament. A l’horabaixa, al Teatre d’Artà tingué lloc una conferència a càrrec de Paulí Pallàs, Toni Puig, arqueòleg i Jaume Morey, professor i investigador de la guerra civil espanyola a Artà. El nombrós públic assistent a l’acte escoltaven boca badats les experiències de Paulí i les intervencions d’en Toni i en Jaume.
Jaume Morey, Tomàs Suau, Toni Puig i Paulí Pallàs.

Podem dir que ha estat un cap de setmana intens i molt alliçonador. Escoltar a Paulí Pallàs era transportar-nos a aquells anys de la post guerra i del molt que patien aquells soldats republicans que l’únic mal que feren fou defensar al Govern legítim de la República Espanyola, els drets i les llibertats.
Moment de la conferència al Teatre d'Artà. Jaume Morey, Paulí Pallàs i Toni Puig.
Paulí Pallàs, amb els seus fills, Manel i Enric i les seves mullers.

dimarts, 19 de juliol de 2011

La revolta de dia 19 de juliol de 1936


Mallorca , com a molts altres entrats de l` estat espanyol , la guerra civil va començar el 19 de juliol de 1936 , amb la proclamació d` un ban d` estat de guerra pel qual el general Manuel Goded , comandant militar de les balears , assumia el poder absolut a tot l` arxipèlag i en destituïa totes les autoritats civils.
La revolta , havia estat preparada des de feia temps amb tota minuciositat pels militars i els civils descontents amb el regim república , que havien format una junta - anomenada “ junta divisionaria “ representats de la infanteria , de la cavalleria , de l` artilleria.
La junta divisionária de les balears estava en contacte amb el general Emilio Mola, que dirigia els fils de la conspiració des de Pamplona , i tenia enllaços amb Madrid, Barcelona i valència. Les guarnicions i els civils compromesos de les illes balears només haurien de col·laborar a mantenir l` ordre públic fins a l` ocupació de Madrid.
El control de les illes de Mallorca , d` Eivissa i de Formentera resulta Fàcil. Els partits republicans i els grups obrers no hi tenien una implantació gaire forta i no comptaren amb el suport del governador civil de les balears.
El coronel Aurelio Díaz de Freijo , nomenat comandat militar provisional per goded mateix abans de partir cap a Barcelona , hagué de continuar exercint el comandament suprem a Mallorca .
Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz...(Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

dilluns, 18 de juliol de 2011

Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya.



Després de la mort de Francesc MaciàJoan Casanovas, president del Parlament de Catalunya, el presentà com a president de la Generalitat: ocupà el lloc (1 de gener de 1934) per 56 vots a favor, 6 en blanc i l'abstenció dels diputats de la Lliga Catalana. Al mateix gener formà el primer govern de concentració dins la línia política que havia de marcar la seva presidència.
Donà pas a corrents polítics com Estat Català, Acció Catalana Republicana, el grup de L'Opinió, etc, que Macià no havia acceptat, juntament amb la Unió Socialista de Catalunya i Esquerra Republicana. Convocà també (gener) un míting electoral d'Esquerra amb figures no catalanes, com Manuel AzañaIndalecio PrietoSantiago Casares Quiroga, etc, dins el nou plantejament d'una acció política d'aliances.
Al juny del 1934 presentà la llei de Contractes de Conreu. Durant els mesos següents patí la tensió creixent entre les tendències d'Estat Català i les del'Aliança Obrera. Cada vegada més es refermà en el seu nacionalisme, que el portà, el 6 d'octubre de 1934, a proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre. Condemnat a trenta anys de reclusió major pel govern radical-cedista de la República Espanyola, complí part de la condemna al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis).

President de la Generalitat de Catalunya

Alliberat per la victòria del Front Popular (febrer del 1936), fou elegit diputat pel Front d'Esquerres de Catalunya i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. En produir-se els esdeveniments del juliol del 1936, s'instal·là al despatx del cap de serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona. Bé que en uns primers moments fou desbordat per les forces revolucionàries, s'esforçà a mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la Guerra Civil, dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern d'unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, al setembre del 1936. El setembre d'aquest mateix any es divorcià de Mercè Micó, amb qui s'havia casat el 1910 i havia tingut dos fills, i es casà amb la seva companya Carme Ballester i Llasat. A l'entrada de les forces franquistes a Barcelona, s'exilià a França (gener del 1939).
Detingut per les forces del Govern alemany a Baule-les-Pins (Bretanya) a l'agost de 1940, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. Després d'un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de Montjuïc. Des del 1985, les seves despulles reposen en un mausoleu, al Fossar de la Pedrera. De la seva obra escrita destaquen el comentari al llibre Crítica del 6 d'Octubre, de Jaume Miravitlles, el pròleg a Què és la Unió de Rabassaires, de Nònit Puig i Vila (1935), i la salutació del llibre La presse catalane depuis 1641 jusqu'à 1937 (1937).
Després del franquisme i amb la reinstauració de les institucions democràtiques a l'estat espanyol, tant la trajectòria personal i política com la mort de Lluís Companys han estat objecte d'un gran nombre d'estudis, debats i homenatges d'autors de procedència ideològica i generació diverses.
La memòria de la seva figura i, especialment, de la seva mort ha estat reivindicada en qualitat de símbol de Catalunya i d'un govern democràtic suprimit per la força de les armes d'un règim totalitari.
Des de la societat civil catalana, especialment la Comissió de la Dignitat, d'una part dels partits polítics catalans i també de la Generalitat de Catalunya, hom ha exigit a l'Estat espanyol l'anul·lació del judici sumaríssim pel qual Lluís Companys fou afusellat, demanda que no ha estat atesa o bé rebutjada pels governs espanyols i les altes instàncies judicials de l'Estat. Tot i l'aprovació de la Llei de la memòria històrica espanyola (2007), aquesta no tenia en compte l'anul·lació dels judicis sumaríssims del franquisme tot i considerar-los "il·legítims".

Detenció i afusellament. Reivindicació de la memòria de Lluís Companys



El vint-i-nou de setembre de 2008, en un acte solemne a la Generalitat de Catalunya, la cònsol general d'Alemanya i el cònsol general francès a Catalunya, en representació dels respectius governs, assumiren la responsabilitat en la detenció i deportació del president Lluís Companys, lliurat als franquistes. L'octubre de 2010 se celebrà el setantè aniversari de l'afusellament de Lluís Companys amb diversos actes oficials i d'entitats cíviques en els quals hom tornà a reclamar l'anul·lació del judici.

divendres, 15 de juliol de 2011

Sobre Ramon Llull


Ramon Llull (1232-1316) era fill de colons catalans benestants instal·lats a Mallorca amb Jaume I; als trenta anys va abandonar la vida de cortesà, la poesia trobadoresca, la dona i els fills, per consagrar-se a la difusió del seu sistema de pensament, que ell anomena Art,  rebut per il·luminació, apte per a la conversió racional dels infidels al cristianisme. El projecte apostòlic i reformador lul·lià, de la més alta ambició intel·lectual, tenia unes implicacions polítiques, perquè buscava l’aprovació de l’Església i necessitava el suport de les monarquies occidentals i de les ciutats mercantils (Gènova o Pisa).
El Llibre de contemplació en Déu (1273-1274), la seva primera obra, de dimensions enormes, anterior al descobriment de l’Art, va ser redactada originàriament en àrab i traduïda després al català i al llatí. Algunes obres de Llull presenten, a banda de la catalana, versions occitanes, italianes, franceses i castellanes; la majoria tenen text llatí, sovint amb molts manuscrits.
El primer èxit de Llull va ser la fundació d’una escola de missioners franciscans a Miramar el 1276, finançada pel rei de Mallorca.
La voluntat d’introduir l’Art a la universitat va dur Ramon de Montpeller a París (1287-1289), on va comprovar que la seva proposta xocava contra els hàbits mentals dels professionals de l’escolàstica. Com a conseqüència d’això, va simplificar i adaptar l’Art, que va passar per diverses etapes. Destaca el pas de les Arts de la primera fase o Arts quaternàries (1274-1289) a les Arts de la segona fase o Arts ternàries (1290-1308).
Des de diferents punts d’Itàlia, de la Corona d’Aragó i del nord d’Àfrica, amb la inclusió d’un viatge a Xipre, Llull va continuar la seva tasca intel·lectual i apostòlica, que el 1311 va rebre l’aprovació del concili ecumènic de Vienne; malgrat això, va acabar retirant-se a Tunis, desenganyat dels prínceps i dels savis cristians, i enderiat en les darreres de les seves dues centes seixanta-cinc obres. Llull va morir octogenari a Mallorca.
Segons la Vita coetanea, una autobiografia dictada el 1311, tota l’activitat de Llull gira entorn de la formulació òptima d’una eina racional, capaç de ‘demostrar’  la Veritat, és a dir, el Déu de la Trinitat i de l’Encarnació, que salva l’ésser humà i dóna raó del món.
La Primera fase de l’Art conté l’Art abreujada d’atrobar veritat (1274) i l’Art demostrativa (1283). La Segona fase de l’Art conté l’Ars inventiva i l’Art amativa (1290), la Taula general (1294), l’Ars generalis ultima (1305-1308) i la seva versió abreujada l’Ars brevis (1308).
La primera fase de l’Art presenta una col·lecció desconcertant de figures (12 o 16, depenent de l’obra), en què només quatre són del tot bàsiques per al seu funcionament.
Hi ha la Figura A o de Déu, amb els seus setze atributs o Dignitats, com els anomena Llull (bondat, grandesa, eternitat, etc.); la Figura T, amb cinc grups de tres principis cada un (diferència / concordança / contrarietat, començament / mitjà / fi, etc.), que s’utilitza per comparar altres principis (la bondat de Déu, per exemple, concorda amb la seva grandesa); la Figura S, amb diverses combinacions d’actes de les tres potències de l’ànima augustinianes (la memòria recordant o oblidant, l’enteniment entenent o no entenent i la voluntant amant o desamant), que s’utilitza per orientar el subjecte investigador en la seva recepció dels arguments proposats; i finalment la Figura X, amb vuit grups de conceptes oposats (predestinació / lliure albir, ésser / privació, perfecció / defecte, etc.), que s’utilitza per resoldre contradiccions aparents i per presentar els conceptes contra els quals s’han de provar els arguments.
En l’Art ternària, les figures van ser reduïdes a quatre; fins i tot en aquest cas, atès que les dues últimes només ofereixen mecanismes per a la formació de combinacions binàries o ternàries de les dues primeres, la presentació dels conceptes es limitava, de fet, a les Figures A i T, cadascuna reduïdes a nou conceptes. Tot i que aquests conceptes provenen del primer període de l’Art, presenten dues diferències significatives. En primer lloc, ja no s’anomenen Dignitats ni la Figura A no és la de Déu: els components de les dues figures s’anomenaran ara d’una manera més genèrica ‘principis’, que només es consideraran Dignitats quan s’apliquen a Déu. En segon lloc, hi ha una sèrie de definicions basades en la ontologia dinàmica de Llull. Com a conseqüència, aquests principis ja no són merament el que el lector pensa que són (com succeïa amb els mecanismes comparatius anteriors), sinó el que fan: “Bonea és aquella cosa per raó de la qual bo fa bé”, o “Diferència és aquella cosa per raó de la qual bonea, granea e les altres són raons clares e no confuses” A més dels components d’aquestes dues figures, l’Art ternària afegeix dos altres grups de conceptes centrals per al seu funcionament. El primer és un grup de deu Regles o Qüestions (Si?, Què?, De què?, Per què? Etc.), que s’utilitzen per a dirigir i sistematitzar totes les possibles línies de recerca. El segon és un grup de nou Subjectes (Déu, àngel, cel, home, etc.) que compon una completa escala de l’ésser a la qual es poden aplicar les tècniques de l’Art.
Les dues fases de l’Art van ser, doncs, combinatòries: la primera etapa per a l’obtenció de conclusions mitjançant la comparació dels seus components bàsics; la segona per a l’establiment d’un sistema que Llull anomena “mescla”, és a dir, per a l’obtenció de conclusions mitjançant la presència conjunta de Principis i Regles.
Encara cal afegir que, si en l’etapa quaternària alguns components eren presentats com a actius (Déu, les potències de l’ànima, els elements), així que Llull desenvolupa l’etapa ternària de l’Art aquest dinamisme s’estén a tots els nivells de l’ésser. Al mateix temps es desenvolupa en un sistema tríadic en què cada principi es desplega en un component actiu i en un de passiu, ambdós units per un nexe verbal. Així tenim bonitas (= bondat) desplegat en bonificativus i bonificabile connectats per bonificare; magnitudo (= grandesa) en magnificativus, magnificabile, magnificare, etc. Atès que, com s’ha dit, això era aplicable a tots els éssers, Llull va desenvolupar el que Robert Pring-Mill va anomenar una “visió trinitària del món”.
Cada versió de l’Art va acompanyada d’‘obres satèl·lit’ que apliquen els principis generals a una branca concreta del saber. Una ciència convencional reformulada ‘artísticament’ esdevé ‘nova’, de manera que Llull va planejar una reforma personal per a la teologia, la filosofia, la lògica, la medicina, l’astronomia, el dret, la geometria i la retòrica.
Llull, però, també va redactar llibres per a un públic laic de formació variada: el Llibre del gentil i dels tres savis (1274-1276) ensenya a disputar amb els infidels per ‘raons necessàries’ i no ‘per autoritats’, com feien els dominicans; la Doctrina pueril (1274-1276) és un llibre de pedagogia (catecisme, ensenyament secundari); el Llibre de l’orde de cavalleria (1274-1276) vol educar religiosament els militars. Alguns llibres aproximen el lector a l’Art mitjançant exemples organitzats en forma de novel·la: el Llibre d’Evast e Blaquerna (amb el Llibre d’amic e amat) (1283) i el Fèlix o Llibre de meravelles (amb el Llibre de les bèsties) (1287-1289); d’altres recorren als procediments de la lírica: el Desconhort(1295), el Cant de Ramon (1300); d’altres, als de la paremiologia (Proverbis de Ramon (1296), Llibre de mil proverbis (1302)). El recurs als procediments literaris es va refredar després de l’Arbre de ciència (1295-1296), una versió enciclopèdica de l’Art compendiada per un originalíssim recull d’exemples per a la predicació, l’Arbre exemplifical.
Amb la Lògica nova (1303) Llull comença a adaptar les seves tècniques demostratives a les normes més admeses de la seva època: les dels Analytica priora i posteriora aristotèlics, amb els seus corresponents sil·logismes i teoria de la ciència. En el que és explícitament la darrera versió de l’Art, l’Ars generalis ultima, Llull mostra com la lògica pot ser inclosa dins l’Art; a partir de la seva següent estada a París (1309-1311), les tècniques lògiques (amb obres sobre les fal·làcies i altres tècniques lògiques) són substituïdes cada cop més per les de l’Art.
Coetàniament a aquest desenvolupament, Llull comença a escriure sermons i tractats sobre la compilació de sermons, que han de ser rigiorós i sense concessions al literari: el Liber de praedicatione (1304), amb 108 peces predicables, el Llibre de virtuts e de pecats (1313-1314), amb 182, i l’Art abreujada de predicació (1313). Algunes monografies lul·lianes només tenen text llatí: el Liber de significatione (1304), una semàntica artística; el Liber de ascensu et descensu intellectus (1305), una presentació de la teoria del coneixement, i el Liber de fine (1305), un tractat sobre la croada.
Llull va explotar propagandísticament el seu jo literari creant el seu propi personatge: un Ramon penitent, pobre, vell i menyspreat, que és presentat com el paradigma de l’home que ho ha donat tot per la fe, boig (‘fantàstic’) als ulls dels conformistes i dels descreguts, savi als ulls de Déu.