dilluns, 18 de març de 2019

Gener 2019: fred i vent.


Gener és el primer mes de l'any del calendari gregorià i té 31 dies. El seu nom ve del llatí ianuarius, relatiu al déu Janus. Gener no existia al primitiu calendari romà i va ser afegit junt amb el febrer en temps del rei Numa Pompili.
Des de principis de mes, fins que arribà la festa de Sant Antoni, el temps fou massa bo i molt monòton, això sí; fredoler de bon matí i a les nits. Els primers quinze dies climàtics sempre iguals i fins aleshores pluja ben poca tant a Artà com al Campament dels Presos. Així mateix, dia 10, primer dia de pluja, de bon matí plovisquejà una mica, però ben poca cosa i no arribà al litre. Dia 11 el capvespre ho tornar a provar, però amb dos reials del mateix; de pluja ben poca cosa. Els pagesos ja passaven pena pels sembrats. Com que amb això de la meteorologia ningú pot dir res, supòs que heu notat que les calmes de gener s’avançaren abans d’hora, quan normalment solen ser la darrera quinzena del mes, al manco seria el més habitual. El mes de gener és el mes de l’any on s’acostuma a tenir les pressions atmosfèriques més elevades a les Balears i a la mediterrània occidental en el cicle hivernal fruit de potents anticiclons que es situen a sobre nostre. L’efecte d’aquestes situacions anticiclòniques (A), és el temps assolellat, cel net de núvols, vent i mar en calma. A l’interior de Mallorca, normalment es sol produir bastantes boires que també poden arribar a les nostres contrades. Això és el temps en repòs.
De poc ençà sembla que el mes de gener porta una dinàmica que ens vol fer entrar dins una costum cíclica, és a dir, després de les festes de Sant Antoni, en el seu tombant, és el punt de partida quan el temps ens du canvis sobtats. De passar a dies bons, passem a l’hivern quasi rigorós. Fins dia 17, festivitat de Sant Antoni, plogué durant les primeres hores de la tarda (abans que acabés l’Ofici Major de Sant Antoni), i una mica durant la nit, pràcticament tots els dies eren monòtons climàticament parlant, però a partir de llavors el temps fou més canviant. Arribava el fred, el vent i la pluja; fins i tot el dia 24 de bon matí, una mica de brusca que va fer anà acompanyada d’aigua neu, però molt poca cosa.
Mentre, les temperatures anaven a la baixa, més les mínimes que no les màximes, que així i tot es podíem notar bones serenes encara que fos migdia. Ja no en parlem de les matinades i dels horabaixes quan el sol ja era post. Tothom ben abrigat, bufandes posades i pocs que anaven pel carrer, sols els més agosarats si era precís, perquè el vent ja enfitava una mica ja que bufava fort entre mestral i tramuntana durant dos dies o tres. A últims dies del mes, el vent tornava bufant entre ponent i llebeig. Podríem dir que el vent ha estat durant aquest mes la nota dominant, en general de mestral, sobre tot a partir de la segona quinzena.
En resum, tenim que aquest gener de 2019 han plogut 11 dies, dels quals, 2 dies ho ha fet durant el matí, 6 dies durant la tarda i 10 dies durant la nit, amb un total registrat  de 74,7 mm al Molí d’en Leu, i 46,5 mm al Campament dels Presos. La temperatura mitjana mensual han estat de: 10.3ºC. La màxima de 14,5ºC i la mínima de 5,9ºC. El vent dominant ha estat el mestral i el ponent.
Pels qui els hi agraden les comparacions, direm que el més de gener de 2018 plogué 10 dies. Al Molí d’en Leu es registraren 75,9 mm i al Campament dels Presos, 78,3 mm. La temperatura mitjana mensual fou més alta: 16,5ºC. La temperatura mitjana màxima fou de 11ºC i la temperatura mínima de 3,4ºC. EL vent dominant fou el ponent.

Antoni Esteva
Gener de 2019

divendres, 22 de febrer de 2019

El tarannà i la bona jeia d’un dissabte de Sant Antoni


Quadre de Sant Antoni que resta penjat dins el Santuari de Sant Salvador.
La festa de Sant Antoni, una festa que pel seu tarannà és la festa més pagesa i popular de la nostra vila la qual es celebra sempre amb molta animació i alegria any rere any. Dies abans, l’endemà del dia dels Reis, pels altaveus del nostre consistori, ja poguérem sentir les primeres tonades de les cançons típiques de Sant Antoni, una manera de donar el sus! a l’Obreria per anotar les col·laboracions desinteressades dels premis dels llocs comercials, bars i restaurants, etc, que després es donaran als participants de la cavalcada els quals, aniran enumerats al programa de mà que es reparteix el mateix dia 16 per a tots aquells que vulguin tenir l’orde de la festa donant, això sí, la voluntat econòmica que llavors administrarà l’Obreria per les seves despeses. Una cançó antiga diu:
Sant Antoni ja s'acosta
ja comencen a cantar
a dins la vila d'Artà
saben fe pans sense crosta.
El dia 16 de bon matí, sobre les vuit, a la casa del trui, que enguany el dugué Mn. Joan Servera Terrassa, de Sa Carbonera, a la plaça del Conqueridor o plaça Nova, un temps terres o finca de Na Pericona, es serveix un berenar de xocolata amb ensaïmades, coques i algunes copes de moscatell, herbes i altres begudes, per brufar la festa antoniana acompanyada d’algunes de les cançons típiques. Mentre, a una sala contigua de la casa del capellà de l’Obreria de Sant Antoni, en Biel Ferriol i en Xisco Mosca (fill), completen la cerimònia de posar-se el vestit dimonial amb un esplet de nervis com si es tractés del primer dia. Càmeres fotogràfiques i de televisió immortalitzen el moment una vegada vestits i caretes en mà, perquè ells en són els protagonistes. La plaça ja està farcida de gent esperant el moment del primer ball. Sí, el primer ball tan esperat per tothom i que la gent romp amb una alegria immensa quan el trompetista de la banda de música fa sonar les tres primeres notes de Sant Antoni. La cridòria de la gent quasi impossibilita sentir la resta de la música que tothom acompanya amb la darrera estrofa de la teringa de cançons que més tard es cantaran a les Completes davant la capella del Sant:
Assistiu a lo elogi
del Sant que hem de venerar
i, ara per acabar,
diguem: Visca Sant Antoni!
A partir d’aquí, comença la festa i retrona la vila: corregudes pel carrer per veure passar i ballar els dimonis. La gent ja no pren feina en tot el dia. Joves i no tan joves amb camisa blanca i mocadors vermells es deixen veure per tot arreu amb alegria. Durant ell llarg itinerari, les madones de la vila fan oferiment de trossos de coca de Sant Antoni acabada de treure del forn i alguna copeta de vinet dolç. La coca de Sant Antoni, tal vegada la coca típica més dolça i bona de tot l’any. Els infantons, alguns amb por, altres sense, en braços o a becoll dels pares o padrins, van al darrere seguint la multitud fins que un es cansa, que així i tot, la gent i la jovenesa aguanta fins que acaba la corda, i de corda en tenen molta.
A l’horabaixa, remeses de gent enfilen els carrers cap a l’església parroquial per assistir a les Completes. Un temps, fa uns cent anys, pam envant, pam enrere, quan les campanes repicaven convidant a completes, dos foguerons s’encenien abans que els altres; un era el de la placeta des Marxando i l’altre el del carrer del Centre amb cantonada amb el carrer Major, avui carrer de Rafel Blanes. Una vegada acabades les Completes, encenien la resta de foguerons que n’hi havia tants com avui tot i que el poble era més petit. 
A les completes d’enguany tanta gent com sempre. Obreria i autoritats civils i eclesiàstiques amb el bisbe Sebastià Taltavull que presidí les Completes, el qual quedà més que estorat de la devoció al Sant i que tant li agradà, sempre acompanyat pel rector de la parròquia, Mn. Joan Servera i pel Vicari Episcopal, l’artanenc Francesc Vicenç Gomila, rector de Pollença. Oracions i pregàries en favor de la nostra pagesia del poble d’Artà i un tros breu de la vida de Sant Antoni segons Sant Atanasi.
Habitants i moradors
de dins la vila d’Artà,
tots plegats hem d’invocar
Sant Antoni gloriós.

Beneïu-nos Sant Antoni,
som els pagesos d’Artà,
l’any qui ve volem tornar,
no mos assusta el dimoni.
En haver acabat, l’organista de la parròquia d’Artà i de l’església de la Colònia de Sant Pere, Salvador Martí, alçava la pols a l’orgue i el feia sonar de valent per cantar la cançons de Sant Antoni que el poble canta amb gran entusiasme i devoció.
Tots los obrers i clavaris
qui també es cuiden de Vós,
Sant Antoni assistiu-los
en tots los seus necessaris.
En sortir del temple, al mirador de Son Cònsol, els dimonis ballaven al so de la banda de música. Començava l’encesa de foguerons.
Per a molts d’anys i visca Sant Antoni!

Toni Esteva.
Gener de 2019.


Història dels pins del tren


Abeurador antic i fa anys inexistent, de l'avui coneguda plaça de Joan Ginard Ferrer o de S'Almudaina.

Amb permís de Polsim d’Arxiu, recercant la història dels pins del tren, el 25 de febrer de 1989 la revista Bellpuig publicava la crònica sense signatura explicant el següent.
«Dels pins del tren gairebé no es poden concretar dates exactes, perquè les sembres van des del 4 de gener de 1918 fins a la primavera del 1928. En el 1917 ja daven cebes a l'explanada durant la batlia de D. Toni Cano Garcia. El 1918 el batle Bartomeu Esteva Flaquer deia: "las obras de explanación del ferrocarril están casi terminadas y si no fuera por las críticas circunstancias actuales, pronto tendríamos la satisfacción de escuchar el silbido de las locomotoras...».
Mentres, mestre Mateu Obrador, Claret, treia el concurs per a la construcció de l'estació. (Com a curiositat, mestre Claret el 27 de desembre de 1922, sofrí una delicada operació quirúrgica). El 29 de setembre de 1918 s'acordà per unanimitat el pla d'urbanització "de los terrenos colindantes de la estación". Les cotxeres i la pròpia Estació resten a punt de cobriment i els camins laterals s'han omplit d'arbres d'ombra, sense especificar quins i que el punt perillós enfront del Quarter no s'ha defensat de possibles accidents. La teulada queda acabada a primer d'octubre de 1919. A Can Marín hi havia una voltadora ciclista, un hortet i un ametlerar on en Joan Guixó, pare d'en Caietano, s'enginyava per entrenar-s’hi. La Companyia del Ferrocarril oferí la finca al municipi per al seu enjardinament. Don Miguel Oléo féu donació dels terrenys de "Na Quatre Reials", que són els que ocupaven els solars de la Companyia. El "Jefe" que doná la primera entrada al tren, fou don Fernando Bordoy Massot, padrí matern d'en Climent i d'en Fernando Garau "de ses Coves". Aquest senyor enllestí el jardinet interior sembrant-lo de pins vers, l'araucària (arbre de pisos) i les gavetes de geranis, Fartèries i Alocs, poc abans de la vinguda del tren. Amb moltissims entrebancs, podem llegir que els mossos del tren que acompanyaven en Bordoy eren: Tomeu Guiscafré, pare d'en Serafi Guiscafré, i en Barraca casat amb una Etxava, que emigrà a Amèrica. Ho deim amb reserves perquè el document es entramaliat. Pocs dies després de l'arribada del tren, un senyor artanenc, glòria suprema de la tranquil·litat galafarnera, havia d'anar precís a Ciutat. Per por de no ésser-hi a temps passà la nit dins un vagó. A les 6'45 del sen demà el tren partí ben puntual amb el dormilega senyor dintre... però el vagó escollit havia de quedar sense enganxar i el gran “previngut” romangué amb un pam de nas veient l'escanada. Els dos mesos següents s'apilaren damunt l'andanada dues carretades de sàrries de carbó procedent del Verger. El personal del tren havia de carregar-les. Quan es disposaven a fer-ho, la pila s'enderrocà i quedaren tapats... de pastilles de contraban. Trobam que pel febrer de 1922 es replanten els pins del tren que els insectes havien mort, així com l'acabament de replanació de la plaça de l'Almudaina, i la part del pes dels porcs. Pel febrer de 1925 marquen els clots del passeig de l'estació. A més, la Companyia col·loca les barreres al mateix temps que s'aprova l'eixample dels carrers Amadeo, Son Ros i Avinguda del Ferrocarril. També en igual data es sembren els pins de Ca'n Marín i els del passeig que avui va de davant es Quarter a la cantonada de les cotxeres del tren. Tot seguit, el 6 de febrer de 1925 es sembren els pins de l'Almudaina i pel 8 d'octubre es subhasten els dos solars sobrants del carrer Amadeo, amb un sol postor, Jesús Peñuela Aguado, per un preu total de 1.801 pessetes. Els pins de l'Avinguda-passeig daren lloc a un sacríleg rosari de flastomies tan horripilants com inconscients per part del cuidador el nom del qual omitim aposta. Els pins de l'Almudaina els regaven en Pau Femenies, Gurries i en Miguel Bo, sogre d'en Pedro Rai. En Pau era el totesarts dels germans Jusepets i aquests l’enviaven a regar-los, com a prestació personal, amb un cavallet roig i una bota d'aigua dins el carro. Els mestres d'escola Andreu Melis "Mallo" i Agustí Estanyol, acompanyaren els seus deixebles a la sembrada acoblant la nomenclatura dels arbres als noms propis dels al·lots. Pareix que l'any 1928 es tornaren ressembrar.»

Toni Esteva Rosselló.
Febrer de 2019.
Foto feta l'any de la nevada de 1956. El senyor de la fotografia és en Biel Riera Ferrer; Canet.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

L’estat de dret, sinònim de violència?

Catalunya i el poble català té molt clar que el dret a votar per a decidir el seu futur és part d’una democràcia consolidada i forma part de la roda dentada que fa moure tots els altres engranatges democràtics d’un país lliure en un estat de dret més que merescut.

Per altra cantó, tant el Govern de la Generalitat com el Govern espanyol han actuat de manera irresponsable davant els aldarulls del passat dia 1 d’octubre. Els primers sabien de molt temps enrere que el referèndum no es podia dur a terme, segons la llei constitucional. Així i tot, han fet el sord i han seguit amb el seu objectiu de celebrar un referèndum il·legal. Els segons, mai claudicaren a mantenir un diàleg per aconseguir un enteniment amb la Generalitat, emparant-se amb la llei de la Constitució. El Govern espanyol també es va fer el sord i girà l’esquena a Catalunya. Per tant, uns i altres estaven condemnats a no posar-se d’acord.

Diumenge passat tots els mitjans de comunicació de l’estat replicaven, una i altra vegada, que l’estat de dret s’havia imposat per aturar la desobediència. Si en un país democràtic, lliure, on les persones volen exercir el seu dret a decidir dipositant una papereta dins una urna és combat a manera de garrotades, pilotades de gomes o galtades es diu estat de dret, que davalli Déu i ho vegi. Crec que aquests fets violents ocorreguts diumenge passat a Catalunya foren desmesurats i innecessaris.

Tant el Govern català com el Govern espanyol són els dos únics culpables d’haver actuat de manera irresponsable. Això no hagués passat si asseguts a una taula les dues parts s’haguessin posat a dialogar i mirar de solucionar aquest tema polític, costés el que costés. Però encara ara no ha estat així i cada un ha fet el seu camí. He de dir, que quan un govern només s’agombola en el que diu la llei és perquè no té solucions ni arguments per a solventar una crisi política. S’aferra a una llei escrita desconeixent les conseqüències polítiques i socials que això pot dur. Un poc de mà esquerra crec que hagués pogut evitar tot aquest enfrontament.

Però, i ara què? El procés català acaba de començar i haurà de ser a partir d’ara quan s’hauran de seure i dialogar. No tindran més remei. Però, malgrat tot, no crec que ningú tingui la certesa del que pot passar d’ara endavant. El que és cert és que això ja no hi haurà qui ho aturi i la violència mai forma part de la solució, i encara resulta més injustificada quan s'aplica amb desproporció.Els ciutadans mobilitzats pacíficament a les portes del col·legis electorals, en coherència amb l'expressió cívica exercida durant anys pel sobiranisme, no deixaran de reclamar el dret a decidir el seu futur. La reivindicació política que avui és transversal a Catalunya té molta més profunditat, i la Moncloa no sembla disposada ni capacitada per entendre-ho.I, al costat del líder del PP, apareix un PSOE còmplice, almenys fins ara. Situar la Generalitat com a principal responsable de la repressió policial, és una manera de blanquejar la violència.

Toni Esteva

dimecres, 27 de setembre de 2017

Catalunya i l’Estat Català

Al llarg de la història Catalunya i els catalans han anat consolidant-se com a poble, com a nació, fins i tot fora del Principat s’han anat formant el que avui dia coneixem com els Països Catalans.
Des de l'entronització dels Trastàmara, Catalunya en concret, ha patit atacs culturals i polítics. La dinastia Trastàmara a Catalunya es va instal·lar, igual que a la resta de la Corona d'Aragó, arran dels acords del Compromís de Casp del 1412 que varen triar un nou rei, Ferran I de Catalunya-Aragó (1412-1426) després de la mort de Martí l'Humà de la Casa de Barcelona.
La nova dinastia, més acostumada als modes de fer de Castella, no s'acostumava al pactisme que des del segle XIII limitava el poder del rei en favor de les Corts Catalanes i la Diputació General de Catalunya. A les Corts de Barcelona del 1413 va haver de cedir a les pressions i donar-los més poder amb els poders de Barcelona.
foto de Toni Esteva.
Però, el malestar entre les institucions catalanes i la nova dinastia arribà al moment de màxima tensió en la Guerra Civil Catalana, quan la Generalitat va declarar que el rei no tenia el dret de posar el peu a Catalunya sense el seu consentiment. Enmig de la guerra intentaren canviar de dinastia moltes vegades sense èxit, triant diversos nous reis. Finalment, el rei va traslladar-se a viure a fora de la Corona d'Aragó, a Castella. En perdre la pressió dels catalans va posar les bases per tal que al segle XVII Felip IV de Castella veiés Catalunya com a un apèndix i pogués annexionar-la i assimilar-la a la cultura castellana. A tot això, segles després, el catalans i els Països Catalans no han oblidat encara el matalàs que es va imposar durant la dictadura de Franco.
Entenent una mica la història de Catalunya, estem assistint a uns canvis prou evidents sobretot al Principat, i alerta a la resta del Països Catalans, que veuen la possibilitat no només el desenvolupament pel dret a decidir del Poble Català, sinó també el de poder celebrar un referèndum legal (il·legal per ara, segons diuen), en el qual puguin dir la seva i així esdevenir, si es donés el cas, un Estat Català. Així tenim que la història continua, perquè són fets que ja no hi ha qui els aturi.
Al meu parer ja és hora que, no solament al Principat sinó que a la resta dels Països Catalans i a la resta d’Espanya, tinguem consciència que els temps canvien i així esdevenir un país no sotmès i modern com toca al segle XXI. La clau està en la redacció d’una nova Constitució més propera al poble i amb més coherència.
A nivell humà els catalans són iguals que els castellans, francesos, italians, xinesos o siberians, per dir-ne alguns. Sí! la gent d’Espanya i d’altres països pixen, ploren i riuen com tothom. No hi ha cap diferència. Haver de ressaltar-ho a aquestes alçades fa riure! Ara bé, culturalment, Catalunya i la resta de regions de parla catalana, em referesc a la gent que vivim i sentim en català central o nord-occidental, valencià, balear, rossellonès o alguerès, sense renunciar mai ni deslligar-nos de la terra que ens ha vist néixer, i compartint un nexe en comú. Aquest nexe es pot percebre tant si un és de Perpinyà, com d'Alacant, Girona o les Balears. Això ve donat per la consciència de poble diferenciat: llengua, història, geografia, etc... Catalunya no vol ésser independent, no! Vol tornar-ho a ser! que és molt diferent, perquè Catalunya ja era lliure fa més de mil anys i fou el primer estat en tenir un parlament propi molt abans que el Regne Unit, com molt bé diria Pau Casals davant les Nacions Unides el 24 d’octubre de 1971. Però, aquesta llibertat fou ultratjada fa tres segles per una altra nació germana llatina, la castellana. Titllar de fanàtic a un poble que vol recuperar el seu tarannà perdut, raja la paranoia. Es pot estar d'acord o no, però emprar la paraula fanàtics de forma tan lleugera per a dir que no s'està d'acord, crec que és insultar. Part damunt de tot cal respectar (que no vol dir compartir), qualsevol opinió que pugui tenir un independentista i igualment d’aquell que no ho és. Qualsevol persona per naturalesa naixem lliures i hem de poder gaudir del dret a decidir dins un estat democràtic el qual ens ha de donar tota garantia de llibertat.
La meva afirmació del que pens de tot això, simplement és la meva opinió: a la resta d'Espanya la gent és com tothom. Ningú és diferent a ningú i crec, en part, que hi ha massa dèria independentista, però facem les coses bé dins una legalitat establerta la qual permeti una convivència més estable i més raonada, i si s’han de canviar les normes doncs que es canviïn sempre basant-se amb la cooperació, diàleg i consens. De moment, el conflicte i la tensió ja roman a la casa d’ambdues parts. Cap dels dos, Govern espanyol i Govern català, donen el braç a torçar, per la qual cosa hi ha el perill d’una ruptura humana i política a un portal i l’altre, cosa gens aconsellable per a garantir la llibertat tan merescuda i per una bona convivència entre tots els pobles.


Toni Esteva,
Setembre de 2017